Lamine Yamal, el nen dels rècords

Lamine Yamal va compartir amb els seus seguidors el Nadal passat una foto amb la seva mare i el seu germà. Aquest any s’ha fotografiat en un zoo amb tigres i serps, amb amics. De casa a l’emirat, de Mataró a Dubai: així de vertiginós i ràpid ha sigut el viatge d’un futbolista menor d’edat que el pròxim 13 de juliol farà 18 anys.

Hi havia un motiu que fonamentava que Lamine Yamal acudís a celebrar les festes a l’Orient Mitjà. Malgrat arrossegar una fèrula ortopèdica que li protegeix el turmell dret, lesionat en el penúltim partit contra el Leganés. Al futbolista del Barça li donaven el premi al jugador més emergent en la gala dels Globe Soccer que organitza i apadrina el seu agent Jorge Mendes. Fins i tot Joan Laporta va volar a Dubai per certificar l’important paper que exerceixen el representant i l’estrella en la vida quotidiana blaugrana. Després no hi va aparèixer, embrancat a solucionar l’últim cas: la impossibilitat d’inscriure definitivament Dani Olmo. De Pau Víctor ningú en parla.

Tots els trofeus de joventut

De batre rècords a escriure la història ha evolucionat la carrera de Lamine Yamal, que ha anat confirmant en cada esglaó que anava pujant la seva enteresa interior per tal de poder afrontar la creixent dificultat que experimenta la seva breu carrera. El Globe Soccer és el menor dels trofeus individuals després d’haver recollit el trofeu Kopa de France Football i el Golden Boy de Tuttosport al millor futbolista jove.

Ja no és la novetat a la qual miraven amb tendresa per aquesta extraordinària joventut que li ha permès trencar tots els registres de precocitat en debutar i marcar gols, primer amb el Barça, després amb la selecció. Amb aquest aire d’innocència va acudir a l’Eurocopa, tractat gairebé com una mascota en el si de l’equip espanyol; amb curiositat se’l mirava des de la grada. Fins que la va fer grossa amb el golàs a França. Un gol a l’abast de molt pocs.

Ja no era el simpàtic xavalet el dia de la final, tot i que encara no se li coneixen haters a les xarxes socials. Sí que els té el seu pare, que és hiperactiu amb el mòbil a la mà, publicista principal del parentiu, fins que va rebentar audiències amb una antiga foto solidària en la qual Messi banyava un nadó. Sí, era ell.

Lamine Yamal havia deixat de ser la simpàtica promesa a l’erigir-se en el més jove a participar en el torneig i el més jove a marcar. A més del títol col·lectiu, amb aquesta aliança juvenil entaulada amb Nico Williams, Lamine Yamal es va emportar, per descomptat, el trofeu al millor jugador jove. Per això després va col·leccionar els successius guardons de la mateixa categoria fins al de Dubai. Per descomptat, el més jove a guanyar-los.

Juvenil, esquerrà i precoç, regatejador, habilidós, extrem dret, callat, vergonyós... Nombroses característiques, menys la nacionalitat i la complexió física, fomenten la comparació, si no l’equiparació entre Lamine Yamal i Lionel Messi. Els orígens, certament, conviden a elucubrar sobre l’avenir que espera al noi de Rocafonda, veí ara de Sant Joan Despí, amb un districte postal que és impossible de reproduir amb dues mans tal com repeteix Lamine Yamal amb el 3 i el 4 en cada gol. Sis en porta aquesta temporada (set en el curs 23-24), l’últim al Bernabeu, on va exhibir una altra ortopèdia, en aquest cas bucal. Els bràquets blaugrana reforçaven l’adolescència del debutant més jove d’un clàssic, excepte per als malànimes racistes del córner que el van insultar.

Rècords indelebles

Notícies relacionades

LeBron, el rei que no es desgasta

"Mai et fiïs d’algú que no riu"

Va irrompre en el futbol d’elit i s’hi va quedar, perquè els rècords fossin indelebles, no només el feble traç d’una aparició fugaç. Lamine Yamal ha trencat l’ou. Ara li toca espavilar-se per si sol després de sortir amb tant estrèpit de la closca. Tot i que no tingui el carnet de conduir i se l’hagi d’acompanyar a tot arreu. Un gabinet de cortesans escampa al seu pas el confeti que tant complau les estrelles. Més enllà, fins i tot, de l’alfombra vermella que va trepitjar a l’acudir a la gala de la Pilota d’Or, on se l’espera en els pròxims anys per emportar-se el premi més important.

L’extrem conserva la naturalitat en el rectangle, esquitxat de suor i amb la pilota en joc, malgrat que tendeix a tocar-se els cabells cada dos per tres. El futbolista obra sense obrir la boca, i la seva grandesa semblava que convertia en inviable el triomf del Barça sense ell en l’alineació. Fins que el Leganés va trencar el mite del semestre. Però ha arribat un punt en el qual un Barça sense Lamine Yamal sembla una miqueta menys.