¿Per què el futbol espanyol recolza el condemnat Louzán?

L’estètica és important, gairebé ho és tot en la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) des del final de l’era Rubiales. I el nou president de l’organisme, Rafael Louzán, sabent perfectament que juga amb el hàndicap d’estar pendent d’una sentència del Suprem per prevaricació, no la descuida.

La primera reunió amb la seva junta directiva, dijous passat, va voler fer-la en un espai de negocis al centre de Madrid, lluny de la sala de juntes de la Ciutat del Futbol de Las Rozas, que demana a crits un rentat de cara per deixar d’evocar els anys 80. Com mana el protocol, va fer seure a la seva dreta l’executiu de més rang de la RFEF, el secretari general, Álvaro de Miguel. A la seva esquerra, un dels seus vicepresidents. Curiosament, l’elegida va ser l’única dona que ocuparà aquest càrrec, la presidenta de la Lliga F, Beatriz Álvarez.

El disparament de càmera el completaven quatre vicepresidents més: Sergio Merchán, que va ser el seu candidat de palla per si Louzán no arribava a les eleccions i que heretarà el comandament si el Suprem el fa caure; Paco Díez, el baró madrileny, dels més poderosos i amb més pes polític; i els dos enemics més acèrrims que va tenir Rubiales, els presidents de LaLiga i AFE, Javier Tebas, i David Aganzo.

Tot estava mesuradíssim al detall per escenificar la creixent feminització de l’entitat (el 50% de la junta són dones), la importància dels barons territorials (el de la catalana, Joan Soteras, renova la seva condició com a vicepresident) i, sobretot, el suport de totes les forces institucionals del futbol espanyol cap a Louzán.

"Pel que ens arriba i hem pogut investigar una mica, la trista realitat és que Louzán és l’únic dels barons que està preparat per gestionar un monstre com la RFEF. Infinitament més que Pedro Rocha. I com que amb el sistema clientelar que tenen és impossible que hi hagi un president que vingui de fora del sistema, vam decidir donar-li suport a ell, fins i tot sabent que en dos mesos podria estar inhabilitat", expliquen a aquest diari des de les oficines d’un club professional.

"Ningú ha posat en dubte la meva capacitat de gestió", es defensava Louzán durant les eleccions quan li preguntaven per la possible inhabilitació que podria rebre per haver exercit càrrecs públics durant set anys, com a conseqüència que la Diputació de Pontevedra, quan la va presidir, pagués dues vegades per la mateixa reforma d’un camp de futbol a Moaña.

El full de serveis de Louzán ha provocat que el Govern el repudiï de manera pública. "En la mateixa situació processal del senyor Louzán, jo no podria estar asseguda en aquesta taula ni podria ser regidora del meu poble", va recordar la ministra d’Educació i Esport, Pilar Alegría. Passa que el Govern, malgrat pregonar en privat que aniria amb tot contra Louzán, encara no ha pres les armes contra ell, temorós de saltar-se les línies vermelles de la ingerència governamental indeguda. En el CSD semblen decidits a esperar que el Suprem dicti la seva sentència, que ja serà un punt de no retorn.

Menció a part mereixen les territorials que han quedat defenestrades després de recolzar Gomar en les eleccions: el País Valencià, Castella-la Manxa, Andalusia, les Balears i el País Basc.

Res que grinyoli

A les oficines de LaLiga també s’argüeix la capacitació el rol determinant de Louzán per reconstruir els ponts RFEF-LaLiga que Rubiales va dinamitar. Després d’aquell temps de guerres sense fi, Javier Tebas en té prou amb un president federatiu que no li doni problemes. El mateix passa amb la Lliga F i, sobretot, amb l’AFE.

L’única institució esportiva no governamental que no ha recolzat Louzán és el Reial Madrid. Res que grinyoli, ja que el club blanc s’ha situat premeditadament al marge de la crisi federativa des del petó no consentit de Rubiales a Jenni Hermoso. No s’ha posicionat. Ni tan sols va presentar la seva candidatura per ser membre de l’assemblea general. Florentino Pérez va acceptar en el seu moment ser part de la junta directiva de Rubiales. Al president blanc mai li va agradar el dirigent granadí, però els unia la seva oposició frontal cap a Tebas. El temps i, sobretot, els diferents embolics, els van anar distanciant. Fa més d’un any, amb Rubiales ja fora, Florentino Pérez va renunciar al seu lloc en la junta directiva federativa, com Joan Laporta.

Notícies relacionades

LeBron, el rei que no es desgasta

"Mai et fiïs d’algú que no riu"

El president del Barça, a diferència de Florentino, sí que s’ha posicionat amb Louzán. "He parlat amb Laporta, m’ha donat el seu aval", va expressar el gallec en els dies previs a la seva elecció. En els últims dies han viscut una lleugera tensió, més estètica que pràctica, després que a Louzán se li escapés que era "madridista" en una entrevista a Telemadrid. "Són unes declaracions que estan fora de lloc i que formen part del madridisme sociològic. Espero que hagi sigut una relliscada", li va reprendre el president blaugrana.

Una petita estirada d’orelles de cara a la galeria que no fa baixar el Barça del vaixell de Louzán, on hi ha fins i tot una expresidenta del CSD de Pedro Sánchez, María José Rienda. A Louzán se li dibuixa un panorama encoratjador. Només el Suprem el pot baixar del seu núvol.