L’any en què Iniesta, el futbolista infinit, va dir adeu

Fill de la Mari i el José Antonio, Andrés simbolitza el futbol. El pur futbol. Sense escarafalls ni populisme. El joc simple. I alhora extremadament complex, transformat en pura diversió, elevat al màxim rendiment del més alt nivell. Caviar en l’elit com si estigués jugant tota la seva vida en aquella "pista", així l’anomenava ell sempre, i no camp, de la seva escola. Una escola on es va construir en silenci, lluny dels focus, un dels jugadors més transcendents de la història del futbol. Transcendent perquè el seu joc, modern, sofisticat i, alhora, pulcrament antic, arrelat en les essències més ancestrals, tornava l’esperit de la infància.

Iniesta, Andrés per a la seva família, la "criatura" per als seus pares, va jugar sempre igual, sense importar-li si era a Stamford Bridge, el Bernabéu o la final d’un Mundial. Va jugar com si la seva àvia estigués encara cridant-li a la porta del Bar Luján de Fuentealbilla que deixés ja la pilota per anar a sopar perquè el sol d’Albacete feia hores que deixava d’emetre llum. Ell, envoltat dels seus amics de tota la vida, els mateixos que va convidar després a la decisiva cita de Johannesburg el 2010, consumia les hores sense fi donant puntades de peu a una pilota que, de vegades, capritxosa ella, es colava als patis dels veïns.

"La criatura", segons expliquen la Mari i el José Antonio, només volia jugar a futbol. ¿On? Era feliç, immensament feliç a l’empara d’un arbre gegant, de més de 15 metres d’alçada, que exercia de frontera física entre l’escola i les dues porteries. Allà segueix, tal si fos testimoni d’una carrera prodigiosa. Andrés hi torna, a ell, a l’arbre, desposseït de la seva condició iniestana, per sentir-se el que va ser: un nen feliç que es divertia jugant a futbol. Un nen al qual les circumstàncies de la vida –el Barça se’l va emportar a la Masia amb tot just 12 anys– el van haver de fer tornar, encara que no volgués, adult de sobte.

Desposseït de la seva família i de la seva pàtria, que es va quedar a 500 quilòmetres de la seva nova llar, no va abandonar la seva timidesa. Ni tampoc la seva rebel·lia perquè el seu futbol, de carrer, autèntic, sense cap filtre, va ser després elevat al to del singular pel planter blaugrana on es va convertir en una celebritat des que va arribar. Tots sabien que una cosa gran s’estava gestant a Barcelona. Amb 16 anys aquest noi, de rostre pàl·lid i veu apagada, va entrar al vestidor del Camp Nou. Va arribar, es va canviar i va callar, intimidat per la dimensió dels companys que tenia al seu voltant.

La profecia de Guardiola

Quan va pujar a la Masia, el camp d’entrenament que veia des de la finestra de la residència cada matí que s’aixecava, va aparèixer un monstre. Un monstre futbolístic indetectable per al rival i solidari per als seus companys. Va quedar llavors una frase, oculta entre les parets del camerino d’aquest antic estadi, com a testimoni del que havia passat. "Tu, Xavi, em retiraràs a mi. Però aquest ens retirarà als dos", va xiuxiuejar Pep Guardiola, llavors jugador, al seu soci al centre del camp. I aquest era Andrés Iniesta Luján, fill de la Mari, que treballava al bar patern, i del José Antonio, paleta que vivia a la bastida per sostenir una família. "La criatura" va trencar barreres de precocitat, impulsat per la valentia de Van Gaal, que va ordenar asseure Riquelme –fitxatge del president Joan Gaspart– perquè tingués forat en la titularitat, aconseguida a cocció lenta per Frank Rijkaard abans de retrobar-se amb Guardiola. I con Pep, volava amb la pilota als peus. No era el més ràpid. Ni tampoc el més fort. Però la velocitat del cervell el feia invisible per als enemics, dibuixant jugades que no existien enlloc, regalant passades que ni tan sols la seva prodigiosa imaginació havien entès segons abans, a més de firmar gols per a l’eternitat.

Gols que transcendeixen perquè Iniesta és un futbolista infinit que va jugar sempre amb honor. No és el que va fer "la criatura". És com ho va fer. Per això, la pilota plora en silenci des de fa mesos sabent que ja no serà mimada pels seus peus delicats. Però ell no deixa el futbol. Ni el futbol tampoc l’abandona, a ell. Ara estudia a Dubai, on viu amb la seva nombrosa família –té cinc filles amb l’Anna, la dona que li va donar estabilitat i calma–, per guiar la pilota ara des d’una banqueta.

Aitana Bonmatí

No hi ha millor futbolista al món que Aitana Bonmatí. Després de guanyar el Mundial del 2023 tacat per Rubiales, la migcampista va tornar el 2024 el focus a la pilota. Va aconseguir la seva segona Pilota d’Or, les mateixes que la seva companya Alexia Putellas, després de guanyar juntes amb el Barça el pòquer de títols (inclosa la tercera Champions aconseguida contra l’Olympique de Lió, a la final de Bilbao). I va tancar l’any rebent la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Waterpolo

La selecció espanyola femenina de waterpolo, liderada per Bea Ortiz i la jove portera Martina Terré, va conquistar a París el seu primer or olímpic després de vèncer Austràlia a la final. La tercera és la bona, per a una generació irrepetible i que havia guanyat la plata a Londres 2012 i a Tòquio 2020. Després de l’èxit olímpic, Miki Oca, l’històric seleccionador, va deixar l’equip espanyol. També va anunciar que es retirava la icònica portera Laura Ester.

Lamine Yamal

Notícies relacionades

Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034

La quarta victòria confirma la rehabilitació del Barça

Res sembla aturar Lamine Yamal, que va viure un 2024 de somni. Amb 17 anys acabats de complir, va guanyar l’Eurocopa amb Espanya sent escollit el millor jugador d’una competició en la qual va ser el màxim assistent. Peça fonamental del Barça de Flick, es va emportar dos guardons individuals més, el trofeu Kopa al millor jugador de menys de 21 anys i el Golden Boy.

Rafa Nadal

El millor esportista espanyol de tots els temps va decidir concloure la seva carrera després de la disputa de l’última Copa Davis de Màlaga, on no va poder evitar l’eliminació de l’equip espanyol. Nadal, als 38 anys, va penjar la raqueta després de guanyar 22 Grand Slams, només per darrere de Novak Djokovic (24) i per davant de Roger Federer (20). Per sempre quedarà el seu nom gravat a la seva terra promesa de París, on va conquistar 14 títols de Roland Garros.