L’última conversa amb el Cholo Sotil

Hugo Sotil sentia una "immensa alegria" quan visitava Barcelona. "Aquí hi vaig ser molt feliç", deia. Va venir convidat per última vegada al novembre per l’Agrupació d’Exjugadors del FC Barcelona per al sopar anual, celebrat una setmana abans de la gala del Liceu en la qual es commemorava el 125è aniversari i el futbolista peruà havia de tenir una butaca reservada que no va utilitzar.

Una butaca al costat dels companys amb qui es va coronar campió de la Lliga 1973-74, amb una aportació seva crucial. Sotil va jugar les 34 jornades de titular i va marcar 11 gols. A Barcelona hi retrobava l’afecte que va rebre i el passat gloriós que el va consagrar. Havia de ser l’últim cop. El 19 de desembre va ingressar en una clínica de Lima, on ahir va morir.

Hugo Alejandro Sotil Yerén, natural d’Ica, al sud-oest del Perú, fets els 75 anys, no anava bé de salut, més enllà de la dificultat per caminar per uns turmells malmesos, el recordatori de la carrera futbolística d’un davanter centre en una època en què ni tan sols a l’àrea s’estava fora de perill dels defenses.

"L’únic valent d’aquell equip era ell. De vegades servia un córner i no veia ningú dels nostres", va dir Carles Rexach, present a l’entrevista que va mantenir Sotil amb EL PERIÓDICO el 27 de novembre a la tarda. "A mi m’enviaven allà", corrobora Sotil, que a Espanya no va tenir "mai" por dels centrals salvatges amb qui convivia. "Al Perú t’enganxaven més amunt", va dir amb un somriure, com si el punt de mira l’haguessin fixat a les costelles i als genolls i no als turmells. "Aquí, a Granada, em va agarrar bé un paraguaià", va recordar sobre una patacada molt forta rebuda a Los Cármenes. ‘Ves-te’n d’aquí, que jo mato gent’, em va dir Fernández". El paraguaià.

La maneta del Bernabéu

Recorda més noms. De Felipe i Benito, per exemple, emblemes de la violència. Se’n va rescabalar la nit del 0-5 al marcar el cinquè gol amb un cop de cap. El paio més petit (1,67 m) del partit. "Tots se n’anaven al segon pal i jo al primer", va explicar. Per dues raons: a davant hi havia més risc de topar, i ell era el més baixet. I també el més ràpid.

Sotil era internacional peruà i havia disputat el Mundial de Mèxic. Però no era el fitxatge que perseguia el Barça quan Rinus Michels i Josep Maria Minguella van viatjar a Lima. "Van anar a veure Teófilo Cubillas i em van veure a mi", va explicar Sotil d’aquell partit entre l’Alianza i el Municipal que li va canviar la vida. Cubillas va marxar a Suïssa, on va fitxar pel Basilea.

"A la nit van venir a casa meva i a les cinc de la matinada ja anàvem cap a l’aeroport. No en vam haver de parlar gaire. Em feia molta il·lusió per jugar en un equip com el Barcelona; a mi, que no havia sortit mai del meu país". Va arribar casat i amb dues filles; a Barcelona hi va néixer el tercer fill i el quart porta el nom de Johan. Després va venir el cinquè.

La trucada de la ‘viejita’

Vivia al carrer de Girona tocant a la Diagonal, instal·lat a la glòria en aquella campanya en què el Barça es va coronar campió a cinc jornades del final a Gijón, amb una victòria sobre l’Sporting. Un títol encunyat amb la frase "mamita, campeonamos", dita pel peruà.

Hi va haver una altra trucada amb la mamita un any més tard menys agradable. "La meva viejita em va dir que l’havien amenaçada de cremar-li la casa si no anava amb la selecció", va explicar l’Hugo. Va ser el preàmbul del segon gran èxit de la seva carrera i que ja l’havia convertit en immortal al Perú. La selecció s’havia classificat per a la final de la Copa Amèrica del 1975. "Vaig marxar de Barcelona sense permís. Després d’un partit que vam jugar a casa vaig agafar un vol cap a Madrid i un altre cap a Caracas". Veneçuela era la seu de la final Perú-Colòmbia. Sotil va forçar un penal que va fallar Cubillas i va marcar el gol de la victòria. L’únic títol en el palmarès de la bicolor amb el del 1939.

Un taló i un dia de festa

"Tornant em va cridar el senyor Montal al seu despatx. ‘¿Vostè sap què ha fet?’, em va preguntar. ‘Venia a demanar-li perdó’, li vaig dir. ‘Se n’ha anat a jugar amb la selecció sense permís. Podia haver perdut la final i ser castigat. Vagi a veure el gerent’, va seguir. I el gerent em va donar un taló com a premi i un dia de festa".

Notícies relacionades

Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034

La quarta victòria confirma la rehabilitació del Barça

Hi havia algun càrrec de consciència en el Barça perquè Sotil s’havia passat la temporada 74-75 esperant la nacionalització que no va arribar mai. "Sempre em deien que d’aquí a un mes", va dir el futbolista, convençut que al club també el van enganyar, endarrerint un tràmit que laminava les opcions de revalidar el títol, ja que a la plantilla se li havia afegit el fitxatge de Johan Neeskens.

"Només jugava quan hi havia un amistós. M’entrenava tota la setmana per a res. Els divendres me n’anava a la discoteca. Quan hi havia partit havia d’anar al camp a seure a la tribuna". Aquell any perdut li va acabar passant factura. El desembre del 1976 va tornar al Perú, amb una proposta de l’Alianza de Lima, el club en què havia començat als 13 anys i del qual era seguidor. També el va coronar campió dos anys seguits.