Arola Aparicio: "El futbol és una bombolla que explota perquè no es fan bé les coses"

Van tenir un inici de temporada amb moltes derrotes i males sensacions. A poc a poc li han donat la volta.

La dinàmica de l’equip és superbona. Ho hem parlat moltes vegades i és que tenim una cosa molt difícil d’aconseguir: entri qui entri, totes estem contentes. Normalment, si entra la que juga en la meva posició, jo em foto. Això aquí no passa perquè tenim molt clar que individualment no som la millor plantilla de la Lliga, però com a col·lectiu tenim molta més força que plantilles que estan en la selecció.

El treball grupal per aconseguir això no és senzill.

Jo noto molta confiança per part del cos tècnic. Soc a casa. Reconec que m’enfado bastant, soc molt picona i em treuen grogues per protestar cada dos per tres. És un fet [riu]. Però dins del que és l’equip per si mateix, és com que ‘no em preocupa si juga una o si no, si em toca sortir 10 minuts, un partit o tres de seguits.’

Més enllà dels equips que ocupen els primers llocs en la taula, ¿el que fa marcar la diferència és això? ¿El bloc està per sobre de la individualitat?

Hi ha dues coses que poden ser clares. La primera és tenir molt clar què som. Parlem molt de quina és la nostra identitat. Totes hem de creure en el que som. No pots pretendre un partit fer això, un altre fer allò o pensar que ets una cosa que no ets. Hem deixat molt clar quina és la nostra identitat, quin equip volem ser i com volem fer. I a partir d’aquí són més detalls. Però crec que la idea o la base és que totes creiem en una mateixa identitat. Si no, és impossible.

¿La identitat s’imposa o es negocia?

Ho hem debatut molt. Ens han reunit moltes vegades tant en pretemporada com durant l’any. De fet, hem anat recuperant xerrades prèvies. Per avaluar el que havíem dit i com ens estaven veient respecte a això. Es parla també molt d’aquest tema.

¿Com és aquest diàleg?

A diferència de quan estava al Sevilla l’any passat, aquest cos tècnic sí que ens pregunta molt. Des del primer dia, des de coses des del punt de vista psicològic, ho hem parlat, però també ens consulten quan analitzem vídeos, ens pregunten què veiem, què canviaríem, qui ho està fent bé. Si ho veiem nosaltres és quan més aprenem. Ens donen bastant poder en aquest sentit.

Això també crea un sentiment de pertinença, de certa responsabilitat envers el projecte.

Exacte. Fins i tot gent que juga menys, també dona peu a això. Si estàs menys minuts al camp també estàs participant en coses de l’equip i del joc.

Aquest estiu va fitxar per l’Espanyol. Va tornar a casa. ¿Va ser fàcil la decisió?

Jo ho tenia gairebé fet amb un altre equip i em va trucar l’Espanyol. Just els meus pares estaven de viatge al Japó. Estaven amb 7 hores de diferència i vaig trucar al meu germà, que per si mateix és més seriós. Li vaig explicar l’oferta i que implicava tornar a casa, era un repte i amb un any de contracte, que era el que volia per no estar lligada enlloc més temps. Ell em va dir: on millor estaràs és a casa i és un projecte on t’estan fent tota la confiança del món. L’únic que has de fer és tornar a la confiança. No me’n penedeixo gens, decisió superencertada.

Vitalment, també ha sigut canvi fort per a vostè.

Uf [riu]. Ha sigut un canvi bo, perquè m’avinc amb la meva família, però al final he estat 9 anys fora. Els meus pares pregunten on vaig, si vaig a dinar amb ells, que és clar, això feia temps que no ho vivia. O m’esbronquen si tinc l’habitació desendraçada. Hi estic molt a gust, de veritat, però he sentit en algun moment com si tornés a tenir 15 anys. És cert que he perdut certa independència, però no ho canvio. Els faig la broma que som companys de pis.

Ells li van donar suport des del primer moment en què es va calçar les botes.

A mi sempre m’ha agradat el futbol. Jugava al jardí de casa meva amb el meu germà i el meu avi i després al col·le amb els nens. Ell jugava a l’equip del poble i la meva mare veia que jo volia jugar, però el meu pare no volia que anés amb nois, perquè arribaria el moment en què ja no podria jugar amb ells per edat i no tenia on anar a jugar. Els esports que feia era tennis i hípica, de fet. A sisè de primera una amiga es va apuntar a l’equip de Palautordera, que està a tocar de casa meva. Jo aquell dia havia d’anar a classes d’anglès, vaig anar a provar. Però és clar, tu no t’imagines, ni amb 10 ni amb 16 anys, quan estava en el Barça B, que el futbol femení creixeria tant i que poguessis arribar a viure d’això. Ni fer entrevistes com aquestes. Jo fins que no vaig tornar dels EUA no vaig ser-ne conscient.

La Lliga tampoc ha canviat tant en aquests anys, malgrat portar l’etiqueta de professional.

Quan ens venen a fer xerrades, que normalment ve la presidenta de la Lliga, hi ha un feedback i de molts vestidors surt que no és normal que hi hagi camps artificials. Ja no és només per les lesions, sinó per la imatge. Has de vendre un producte i un camp artificial no ven tant. Hi ha moltes coses que es podrien fer millor. Em fa ràbia que no s’hagi aprofitat el boom del Mundial i que les últimes Pilotes d’Or siguin espanyoles. Si et fixes en Anglaterra, no va ser així. Aquí suposo que té a veure que la lliga masculina està en decadència i tot repercuteix. És una bombolla que està explotant perquè no s’estan fent bé les coses. Se’n podria treure molt més partit. Hi ha molt nivell a la Lliga i les futbolistes estan marxant. ¿Com vols que no ho facin?

Notícies relacionades

El Barça deixa tirat Heurtel per la "pressió social" del Palau

L’Espanyol fitxa el central Pablo Ramón procedent del Castella

¿Frustra molt aquesta situació?

Tinc contradiccions. Perquè per a mi el futbol no és la meva feina. Tinc la sort més gran del món perquè em paguen amb el que jo em divertia quan era petita. Les nenes que ara pugen i veuen que hi ha referents veuen més problemàtica. Que jo les veig eh, però és que jo estic vivint un somni. ¿Qui m’ho hauria dit, a mi?