Laporta i la misèria moral

Aquest Barça que semblava haver tocat fons en els temps del bartorosellisme, anys que encara han de ser jutjats i que van acabar amb l’entitat a punt de la fallida, s’ha trobat que ara qui governa és un president que no té res a veure amb aquell revolucionari William Wallace que liderava l’enyorat Elefant Blau i lluitava contra el règim nuñista; ni amb el jove advocat que van fer creure que seria el Kennedy català abans que el món de la política li posés un mirall davant dels nassos.

Qui ocupa ara la poltrona del Barça ja és un emperador romà passat de voltes i de dialèctica trumpista que arrossega l’entitat a la misèria moral. Un líder populista que s’ha envoltat de tota mena de personatges i aduladors sinistres –però, sobretot, de poc nivell-, i que ha convertit en norma l’estratagema, l’il·lusionisme i, sobretot, la mentida. Una manera senzilla i efectiva de conservar el poder. Els grotescos intents per mantenir inscrit Dani Olmo –perquè ningú es fixa en el pobre Pau Víctor– no han convertit el Barça en la riota d’Europa. No s’equivoquin. Simplement, han ofert una imatge dura i massa clara d’una gestió que amenaça de carregar-se el club.

Intentar malvendre trossos de l’escut –en aquest cas, seients del futur Camp Nou als fons de les dictadures àrabs, en un altre temps dimonis, ara àngels de la guarda– per intentar que el fitxatge estrella pugui continuar jugant partits sobrepassa el seny. I encara més quan Laporta ha passat de dir que no inscrivia Olmo perquè no li donava la gana, a haver de sortir avergonyit dels jutjats i pregar després a la Federació Espanyola del condemnat Rafael Louzán –a qui, per cert, el Barça va donar el seu vot– que concedeixi una altra llicència al jugador mentre el club continua saltant-se tota mena de reglamentacions i normes.

Comissionistes, claca...

Notícies relacionades

El Barça deixa tirat Heurtel per la "pressió social" del Palau

L’Espanyol fitxa el central Pablo Ramón procedent del Castella

Laporta no té por. ¿Com n’ha de tenir algú que es desfà de Messi i no passa res? ¿Que incompleix els seus propis terminis de tornada al Camp Nou i no passa res? ¿Que un dia abraça avaladors, i el següent, comissionistes, i no passa res? ¿Que governa sense alts executius perquè amb la seva claca en té de sobres, i no passa res?

La nit en què el club va celebrar el 125è aniversari, Laporta va agafar el micròfon al Liceu i, orgullós, va fer entendre a tothom que el Barça és ell. El deliri ha arribat massa lluny.