Exemple Guardiola

No hi ha consol a Manchester, ciutat patrimoni del futbol. Ni al sector blue, ni encara menys al red. El City de Pep Guardiola s’ha travat i el periclitat United està nafrat com mai. Tal és l’enderrocament a Old Trafford –avui, el teatre dels malsons– que al tècnic portuguès Rúben Amorim, nouvingut, ja l’interpel·len sobre el descens. Per rocambolesc que sembli, no és forassenyat. Només sis equips van pitjor que els reds a la Premier i pocs, molt pocs, juguen pitjor. Les cinc derrotes d’aquest mes són el seu pitjor registre des del 1962. El City, també a la baixa, li treu nou punts.

L’arribada de Guardiola a Anglaterra el 2016 va accentuar el canvi d’agulles que ja es presagiava a la futbolera ciutat de Manchester. La primacia del club que van consagrar Matt Busby, Bobby Charlton i Alex Ferguson, entre molts altres personatges, era del tot aclaparadora. Però l’abstinència en l’última dècada ha resultat ulcerosa per a qui era, juntament amb l’avui vivificant Liverpool, la principal bandera del futbol anglès.

Nomadisme cap enlloc

El United va guanyar el seu últim títol de lliga el 2013. Des d’aleshores, el City ha brindat set campionats, sis amb el preparador català. Abans del 2012, els citizens n’havien destapat dos, i en el Plistocè (1937 i 1968). El de Santpedor ha vist transitar set entrenadors per la Sibèria futbolística d’Old Trafford (Mourinho, Solskjaer, Carrick, Rangnick, Ten Hag, Van Nistelrooy i Amorim, si bé el tercer i el sisè van ser etiquetats com a interins). Un nomadisme cap a enlloc.

Amb Guardiola no només es van acabar les cendres del Manchester City, sinó que als títols s’hi va afegir un segell de distinció. Un equip d’autor, amb innovacions constants, falsament morós amb la pilota i sempre amb la vista endavant. Un equip cosmètic. Un City per primera vegada entre la reialesa del futbol mundial. Els crítics, un pilot corrosiu que no en perdona ni una, s’afanyaven a recusar els trofeus i el seu futbol versallesc. Qüestió de pasta, de molta pasta, ni més ni menys. Com si els fitxatges del Madrid, el Paris Saint Germain i d’altres fossin xavalla.

Repte fascinant

De l’excitant i facundiós City s’ha passat a un equip amb una fallada multiorgànica. Potser la sola desgastada de l’espinada –De Bruyne, Bernardo Silva, Walker- i, sobre manera, la baixa de Rodri, el millor migcampista del món i Pilota d’Or, que els donava rima a tots. Pel camí, Foden, proclamat el millor de la Premier el curs passat després d’un reciclatge del seu tècnic –d’extrem a volant–, ha patit una davallada considerable; Grealish no ha anotat en tot el 2024 i els nous extrems (Doku i Savinho) no s’han enlairat. Amb aquests trets, el preparador català ha de tocar altres tecles. De moment, ha sabut perdre, ha assumit sense titubejar tota la responsabilitat i ha allargat una renovació en el pitjor moment de la seva cèlebre carrera. Guardiola com a exemple també en temps de crisi. Una decisió extravagant i un repte fascinant a hores d’ara.

Notícies relacionades

El Madrid recorrerà la vermella de Vinícius per tenir-lo a l’Aràbia

Comoditat i gols en un equip inèdit

En el confús United, per la seva banda, el nouvingut Amorim lamenta tenir una plantilla conforme amb les idees del seu predecessor, l’holandès Ten Hag. No adverteix un equip flexible que s’acomodi al seu llibret. Un galimaties per a una institució en què no han faltat estrèpits intramurs amb alguns futbolistes. Un United en què Casemiro no és ni parent llunyà del Casemiro blanc. Com no ho va ser Varane en el seu atribolat pas per Manchester. Rashford està castigat, Antony s’ha frenat, Maguire és Maguire i pocs no tremolen amb el porter Onana. Un conjunt a granel, babèlic, de destrempada en destrempada.

Al Manchester vermell no saben a què atenir-se, davant d’una situació completament inesperada i inexplicable. Al Manchester blau per ara no dubten: Guardiola continua al capdavant de la nau citizen. S’ho ha guanyat amb escreix.