Codis de supervivència

Una decisió política ha salvat el mandat d’un president ara apolític. No és una contradicció, sinó l’equilibri més adequat per a un Joan Laporta que ha interioritzat amb el temps els codis essencials de la supervivència. Fer botifarres a qui poc pinta, però no al poder de veritat. Són aquests mateixos codis a què no van saber ajustar-se en el seu dia ni Sandro Rosell ni Josep Maria Bartomeu quan van necessitar que algú els donés un cop de mà. Un va acabar a la presó preguntant-se per què, i l’altre, expulsat i repudiat. Laporta, en la seva segona era al capdavant del Barça, pot semblar un president rebel i pintoresc, sense causa ni remei. Que jura en arameu i dona puntades de peu a les cadires. Però ha après a no incomodar les persones apropiades.

Notícies relacionades

Ter Stegen s’incorpora al grup per acabar la temporada amb el Barça

«Si veus aquest Barça és l’ADN Flick»

La decisió del CSD d’estimar la mesura cautelar urgent perquè Dani Olmo i Pau Víctor puguin recuperar provisionalment la seva llicència potser no té tantes lectures. Simplement ha sigut la constatació que Laporta sap escollir els seus aliats. I que no hi ha normativa esportiva que passi per sobre del Govern, que no va tenir cap inconvenient a negar les competències tant de LaLiga de l’humiliat Javier Tebas amb les seves mesures de control financer com de la Federació Espanyola del condemnat Rafael Louzán, que, per si de cas, amb prou feines va obrir la boca en la nit de Jidda. Va ser l’única pinzellada jurídica oferta pel CSD més enllà de defensar el dret al treball dels futbolistes i el prejudici econòmic i esportiu no només per al Barça, sinó per als interessos de la selecció espanyola.

Aquest Laporta de 62 anys ja no s’embolica en banderes ni emprèn lluites pròpies de William Wallace. No se li recorden proclames polítiques en aquest mandat ni cap intenció que el Barça pugui tornar a ser punta de llança d’un procés sense altaveu. Les marxes amb torxes són ara demodé. Pren recursos de les dictadures àrabs quan toca, estreny el seu G-1 directiu –l’últim a fugir, Juli Guiu– i agraeix el suport de Florentino, a qui va saber no deixar tirat amb la Superlliga en una decisió clau en la seva obra de govern. Ara recull els fruits del madridisme sociològic.