Laporta i la fuga de directius sense fi: 18 en dos mandats

Són 18, tot i que, en realitat, se n’haurien de comptabilitzar 17 perquè Alejandro Echevarría no se’n va anar per voluntat pròpia sinó empès per la pressió social a causa de la seva vinculació amb la Fundació Francisco Franco. Poc importa que en siguin 18 o 17, però resulta evident que a Joan Laporta, tant en el seu primer mandat com en aquest segon, li fugen els directius.

L’abandonament, que té en Juli Gui el seu últim protagonista, és una constant, per molt que el que passa ara no és ni tan sols comparable a la fugida inicial del 2005 ni tampoc la deserció massiva del 2008. En cap cas va modificar els plans del president, aliè a aquesta permanent sensació de crisi i inestabilitat que ha tingut en el seu cos directiu.

Tampoc ara, alleujat com està Laporta per la cautelar a Dani Olmo i Pau Víctor, la dimissió del vicepresident de màrqueting modifica la seva manera, cada vegada més presidencialista, de gestionar el club com si es tractés d’«una empresa familiar». I així ho fa.

En la primera, que va ser impulsada per Sandro Rosell i secundada per Josep Maria Bartomeu, es va visualitzar després de tot just dos anys de convulsa convivència a la sala de juntes del Camp Nou que va provocar la sortida de sis directius, tot i que la marxa d’Echevarría va ser pel seu passat franquista i no per desacord amb el president, amb qui segueix ara en el segon mandat. Sense cap càrrec, però amb enorme poder.

Laporta va ser qui va haver de ‘sacrificar’ el seu llavors cunyat; primer, per haver negat que pertanyés a la fundació feixista; després, per la pressió de l’afició al veure aquesta ideologia inserida al club. Els altres cinc directius d’enorme pes (el vicepresident esportiu Sandro Rosell, Josep Maria Baromeu, Javier Faus, Jordi Monés i Jordi Moix) van sortir per discrepàncies amb el seu model de gestió que acusava tics presidencialistes.

Però no era un caire profund com ara, molt més exagerat fins i tot. La dimissió del vicepresident de màrqueting Juli Guiu, «per motius personals», com ha argumentat el club en un fred, asèptic i breu comunicat, agreuja la sensació d’inestabilitat que sacseja el club des de fa mesos.

Tres vicepresidents en menys de quatre anys

Com més a prop es troben de Laporta, menys duren. Fins a tres vicepresidents han decidit renunciar al seu càrrec en menys de quatre anys. Un d’ells ni va entrar al seu despatx del Camp Nou.

Era Jaume Giró, qui va pilotar el projecte econòmic de la candidatura, però després, dies abans de la presa de possessió, va decidir apartar-se. No volia estar al costat del president. Anys més tard, i en una carta pública al diari ‘Ara’, trencava el seu silenci comparant el Barça de Laporta amb un circ i pallassos. «No falta gaire perquè sigui la riota».

Després, Eduard Romeu, el seu successor, feu el mateix, però de manera molt més còmplice. Va ser acomiadat per Laporta amb tots els honors a l’Auditori 1899 del Camp Nou, amb una compareixença conjunta en la qual no van parar de creuar-se elogis després que aquest renunciés al·legant «incompatibilitat» amb les seves noves responsabilitats professionals, tot just tres mesos abans del tancament de l’exercici econòmic.

Més discreta i, sobretot, més silenciosa va resultar la sortida de Jordi Llauradó, qui tenia la responsabilitat de pilotar l’‘Espai Barça’. Dos dies després de la sorprenent concessió de les obres a l’empresa turca Limak va abandonar aquesta funció.

Va dimitir, això sí, a càmera lenta. Va renunciar a tot allò relacionat a la construcció del nou Camp Nou. Era el gener del 2023 i la justificació oficial era que ho feia «per poder dedicar més temps als seus compromisos empresarials», tenint en compte, segons va indicar el comunicat del club, que «el mateix Jordi Llauradó ha fet saber al president que per raó d’aquests compromisos no podrà dedicar a l’Espai Barça el temps necessari que un projecte d’aquesta magnitud requereix».

Mesos més tard va entregar la seva condició de directiu. Es va mantenir en el club en tasques relacionades amb la Fundació fins que va oficialitzar la seva sortida i Llauradó es va convertit en el primer directiu que abandonava Laporta en aquest segon mandat.

Guiu també s’ha allunyat del comiat mediàtic de Romeu, al constatar que no tenia cap pes en la seva àrea a causa de la intromissió de Laporta, que va pilotar el tram final de l’acord amb Nike, col·locant, a més, Darren Dein com a «mediador», i es va emportar una comissió que se situa entorn dels 50 milions.

En l’assemblea de compromissaris realitzada el desembre passat, el vicepresident de màrqueting es va mantenir callat. No va exposar, com li corresponia pel seu càrrec, els detalls d’aquest multimilionari acord, sinó que el president va preferir que ho fes Ferran Olivé, el tresorer del club.

Guiu, impulsor del pacte amb Spotify per col·locar el seu nom a la samarreta i en el futur nou Camp Nou, va passar a ser una figura decorativa en el dia a dia de la gestió. Fins que va escriure la carta a Laporta per comunicar-li la seva irrevocable decisió de dimitir. És, per tant, l’últim dels 18 que completen la llarga llista d’‘exdirectius de Laporta’.

En aquesta relació dels que se’n van anar figuren els dos últims presidents entre el Laporta del 2003 i el Laporta del 2021. O sigui, Rosell (2010-2014) i Bartomeu (2014-2020), a més d’un nom capital en l’actual indústria del futbol mundial com és Ferran Soriano, que també va abandonar l’estiu del 2008 en desacord per la decisió del president de mantenir-se a la seva butaca, malgrat que el 60% del soci en reclamava la marxa.

Per estatuts es necessitava un 66% (o sigui dos terços) i Laporta va decidir quedar-se a la llotja. Vuit dels 18 membres d’aquella junta fracturada van abandonar, entre ells tres vicepresidents: Ferran Soriano, actual ideòleg i executiu màxim que ha dissenyat el City Football Group, Albert Vicens i Marc Ingla.

Està, per tant, el president acostumat a fugues així elevant la seva gestió a un aire cada vegada més personalista, similar a l’empleat, per exemple, per Josep Lluís Núñez (1978-2000), refugiat en un parell de directius fidels com van ser en el seu dia Joan Gaspart i Nicolau Casaus. I en res han alterat aquestes dimissions el full de ruta de Laporta.

Més aviat s’ha blindat sobre si mateix i el seu nucli més pròxim d’assessors perquè en aquest segon mandat ja no té ni CEO (ningú va succeir Ferran Reverter des que se’n va anar el febrer del 2022), ni vicepresident econòmic (la cadira de Romeu continua buida) i queda per saber si la plaça de Guiu serà ocupada per algun altre directiu.

Notícies relacionades

Araujo, un futur incert al Barça: ¿marxarà al mercat d’hivern?

Brizuela desperta el Barça per assaltar el Mònaco a casa seva

Laporta va superar les dissensions ‘rosellistes’, es va fer fort després de la marxa de Soriano per aixecar amb Guardiola a la banqueta el millor Barça de la història i ara es veu amb energia per no desgastar-se per la sortida de Guiu, que retrata, en realitat, la crisi del club.

La junta és de 16 directius

El president es queda amb 16 directius, entre ells tres vicepresidents: Rafa Yuste s’encarrega de l’àrea esportiva, malgrat que la seva veu ha perdut influència i, sobretot, capacitat per prendre decisions en la seva àrea; Elena Fort, l’única dona a la llotja, que va heretar la cartera de Llauradó a l’Espai Barça a més de ser vicepresidenta de l’àrea institucional, i Antoni Escudero, amb el rol de vicepresident social tot i que sense cap protagonisme mediàtic. Falta, a més, conèixer el paper que tindrà l’empresari Sisco Pujol, el nou directiu que va incorporar Laporta el desembre passat.