Laporta, fuga sense fi de directius

En cap cas, ni tampoc ara, els abandonaments modifiquen els plans del president, aliè a aquesta permanent sensació de crisi i inestabilitat que ha tingut el seu cos directiu. I, aquest gener, alleujat com està Laporta per la cautelar a Dani Olmo i Pau Víctor, la dimissió del vicepresident de màrqueting no provoca cap fissura en la seva manera, cada vegada més presidencialista, de gestionar el club com si es tractés d’"una empresa familiar". I així ho fa.

Gestió presidencialista

En la primera etapa, que va ser impulsada per Sandro Rosell i secundada per Josep Maria Bartomeu, es va visualitzar, després de només dos anys, la convulsa convivència a la sala de juntes del Camp Nou, que va provocar la sortida de sis directius, si bé la marxa d’Echevarría va ser pel seu passat franquista i no per desacord amb el president, amb qui continua ara en el segon mandat. Sense cap càrrec a la junta, però dotat d’un enorme i inacabable poder que inclou totes les àrees del club.

Va ser Laporta qui va haver de sacrificar el seu llavors cunyat; primer, per haver negat que pertanyés a la fundació feixista; després, per la pressió de l’afició al veure aquesta ideologia inserida en el club. Els altres cinc directius d’enorme pes (el vicepresident esportiu Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Javier Faus, Jordi Monés i Jordi Moix) van sortir per discrepàncies amb el seu model de gestió, que ja acusava els primers tics presidencialistes. Però no era un tret profund com ara, molt més exagerat fins i tot. La dimissió del vicepresident de màrqueting Juli Guiu, "per motius personals", com ha argumentat el club en un breu comunicat, agreuja encara més la sensació d’inestabilitat que sacseja la junta.

Com més a prop es troben de Laporta, menys duren. Fins a tres vicepresidents han decidit renunciar al seu càrrec en menys de quatre anys. Un d’ells ni va entrar al despatx del Camp Nou. Era Jaume Giró, que va pilotar el projecte econòmic de la candidatura, però després, dies abans de la presa de possessió, va decidir apartar-se’n. No volia ser al costat del president. Anys més tard, i en una carta publicada al diari Ara, trencava el seu silenci comparant el Barça de Laporta amb un circ i pallassos. "No falta gaire perquè sigui una riota".

No substitueix els ‘fugats’

Després, Eduard Romeu, el seu successor, va fer el mateix, però de manera molt més còmplice. Va ser acomiadat per Laporta amb tots els honors a l’Auditori 1899 del Camp Nou, amb una compareixença conjunta en la qual no van parar d’elogiar-se mútuament després que aquest renunciés al·legant "incompatibilitat" amb les seves noves responsabilitats professionals, tot just tres mesos abans del tancament de l’exercici econòmic. Més discreta i, sobretot, més silenciosa, va resultar la sortida de Jordi Llauradó, que tenia la responsabilitat de pilotar l’Espai Barça. Dos dies després de la sorprenent concessió de les obres a l’empresa turca Limak, va abandonar aquesta funció. Laporta no n’ha substituït cap.

A Guiu, que s’ha allunyat del comiat mediàtic de Romeu, tampoc el supleix. I se’n va al constatar que no tenia cap pes en la seva àrea per la intromissió del president, que va comandar el tram final de l’acord amb Nike, col·locant, a més, Darren Dein com a "mediador", que es va emportar una comissió pròxima als 50 milions. Ni el contracte amb Spotify, en què també va intervenir Dein, va salvar Guiu. A l’assemblea de compromissaris del desembre passat, el vicepresident de màrqueting es va mantenir callat.

Una junta amb 16 membres

Notícies relacionades

El Barça i el Madrid es debaten entre l’aliança política i la rivalitat esportiva

L’esport, ¿en obert?

En aquesta relació d’exdirectius de Laporta figuren els dos últims presidents entre el Laporta del 2003 i el Laporta del 2021. O sigui, Rosell (2010-2014) i Bartomeu (2014-2020), a més d’un nom capital en l’actual indústria del futbol mundial com és Ferran Soriano, qui també va marxar l’estiu del 2008 en desacord per la decisió del president de mantenir-se a la seva butaca, malgrat que el 60% dels socis reclamaven que marxés. Per estatuts es necessitava un 66% (o sigui, dos terços) i Laporta es va quedar a la llotja.

Vuit dels 18 membres d’aquella junta fracturada van dimitir, entre els quals tres vicepresidents: Ferran Soriano, actual ideòleg i executiu màxim que ha creat el City Football Group; Albert Vicens i Marc Ingla. El president està acostumat a fugues, cosa que ha accentuat l’aire més personalista en la seva gestió. Similar al de Josep Lluís Núñez (1978-2000), refugiat en un parell de fidels com Joan Gaspart i Nicolau Casaus. I aquestes dimissions no han alterat gens el full de ruta de l’actual president, que compta amb 16 directius i tres vicepresidents (Rafa Yuste, cada vegada amb menys pes; Elena Fort i Antoni Escudero). Laporta es blinda a si mateix. No necessita ningú més.