El Giro prepara una tercera setmana molt dura a Vingegaard

El Giro, presentat ahir, espera Jonas Vingegaard amb els braços oberts. El doble vencedor del Tour seria el relleu perfecte per a un Tadej Pogacar que centra la temporada en la gesta d’aconseguir un quart triomf en la ronda francesa abans d’acudir a la Vuelta. El ciclista danès ja sap que es trobarà amb una cursa que serà rosa només en el color que la identifica i que com sempre arribarà carregada de duresa, sobretot en la fase final amb els típics regals als velocistes i amb l’atracció de passar pels paratges de pistes de terra denominació d’origen toscana.

La prova començarà a Albània, el divendres 9 de maig, i acabarà a Roma, amb visita al Vaticà, diumenge 1 de juny. Pel camí, els Apenins, els Alps i un pas fugaç per Eslovènia per acontentar un altre dels que seran grans protagonistes de la carrera, Primoz Roglic, vencedor de l’edició del 2023. Si no hi ha sorpreses, Vingegaard i Roglic es trobaran abans en la ruta de la Volta (del 24 al 30 de març). Si el Tour ha decidit mantenir-se aquest any a França i eludir els passos fronterers, Giro i Vuelta s’inicien a l’estranger (Albània i Itàlia, respectivament) amb un començament que, en el cas de la ronda italiana, es presumeix bastant dur a través de les muntanyes albaneses, amb dos dígits en curts repetjons el primer dia, i ja per sobre dels mil metres d’altitud en la tercera jornada de cursa, després d’una contrarellotge de 13,7 quilòmetres a Tirana i abans del primer descans, o més ben dit, trasllat perquè els corredors i el seu seguici viatgin cap a la península transalpina.

Pistes sense asfaltar

A partir d’allà, es van intercalant dies explosius amb algun esprint per acontentar velocistes com Jonathan Milan, la cita amb els Apenins i l’ascensió a Tagliacozzo (12 quilòmetres amb percentatges que arriben al 14%). Aquestes dificultats seran l’avantsala per a un dels dies grans de la cursa, sense necessitat de l’asfíxia de la muntanya. En la novena jornada apareixen les pistes sense asfaltar pròpies i comunes de la Strade Bianche, terra i pedres, l’sterrato italià, gairebé 30 quilòmetres repartits en cinc sectors abans que els ciclistes arribin a la famosa plaça del Campo de Siena. La segona setmana de competició debuta amb una contrarellotge de 28 quilòmetres entre la Lucca de Giacomo Puccini i Pisa abans de l’ascensió a San Pellegrino in Alpe. Sense trencar el costum italià, la cursa, a diferència del Tour i la Vueta, amb més esculls intercalats entre etapes, el Giro augmenta en dificultat així que arriba a la fi.

D’aquesta manera, la tercera setmana torna a ser exagerada quant a muntanya, que sempre planteja el dubte de si els corredors voldran reservar-se en excés fins al final, com ha passat aquests últims anys, a excepció del 2024, quan Pogacar va passar com un coet per les carreteres d’Itàlia.

Notícies relacionades

Laporta acusa «l’entorn» dels mals del Barça

Laporta, en 10 frases: «Les botifarres amb mongetes i les mentides a menjar-se-les amb patates»

Així, en la fase final de la prova apareixen dies tan complicats com l’etapa de San Valentino, després de l’últim dia de descans, que reuneix gairebé 5.000 metres de desnivell positiu i cinc ports, que serà només un aperitiu per a la 17a jornada, en què sorgeix el monument del Mortirolo.

Després encara hi haurà temps per a la gran etapa alpina per la vall d’Aosta, a prop dels mites propis del Tour, i l’explosió final, a un dia de Roma, amb la Finestre i Sestriere, l’etapa reina del Giro 2025. La Finestre és, sens dubte, la pitjor muntanya d’aquest Giro, amb 8 quilòmetres sense asfaltar on el percentatge no baixa del 9%.