El Barça honra l’escut

Joan Laporta va mirar de colar en la seva mística compareixença de dimarts un d’aquells eslògans prefabricats que engreixen i posen purpurina als discursos famèlics. I que satisfan els adeptes. "L’escut no es taca". Potser algú el va convèncer perquè el deixés anar diverses vegades i perquè es distribuïssin fotos seves amb la frase en qüestió, tot i que amb preàmbul per als enemics que el vigilen ("Era un atac a l’escut, i l’escut no es taca"). Diego Armando Maradona, quan es va acomiadar del futbol a La Bombonera, en un discurs per a la posteritat del futbol per la càrrega de redempció que tenia ("em vaig equivocar i ho vaig pagar"), va dir que el que no es tacava era la pilota. L’escut és fàcil tacar-lo quan algú creu que és propietat seva. Quan el trosseja. Quan mercadeja en dictadures àrabs. Quan l’esquerda per separar els bons dels dolents. Quan el fa servir com a arma llancívola. La pilota, en canvi, pertany als artistes. Com Lamine Yamal. Com Gavi. És la raó de ser de tot.

El Barça va deixar a la cuneta el desmantellat Betis de Pellegrini i jugarà els quarts de la Copa. Però, sobretot, va oferir un cant molt bonic al futbol amb el qual l’equip de Flick està acostumant una afició feliç cada vegada que mira cap a la gespa. La repassada que va patir el Madrid a la final de la Supercopa va tenir continuïtat en la freda nit copera de Montjuïc, on els blaugrana no només no van pagar els cinc canvis fets per Flick, sinó que van guanyar fins i tot en estètica i treball en coral. En van fer cinc, els en van anul·lar dos per fora de joc (un per una ungla de Kounde, un altre abans d’una genialitat de Lamine) i van provocar el deliri en una muntanya orgullosa.

La variant que crida més l’atenció del tècnic alemany va tenir a veure amb Olmo, que va recuperar la titularitat, tot i que ocupant el lloc d’ariet de Lewandowski. Olmo va exercir, doncs, de "davanter mentider", que deia Messi. Va esbudellar tot l’entramat defensiu del Betis generant superioritats als racons on feia falta . I va arribar a l’àrea només quan l’acció ho requeria.

Èxtasi futbolístic

El do de la ubiqüitat d’Olmo va ser imprescindible en el gol que va obrir el triomf del Barça. Pedri, en aquest èxtasi futbolístic que no l’abandona, va canviar de ritme, va trencar el maluc del defensor i va trobar en Olmo el punt de continuïtat que buscava. I l’egarenc no va haver de fer altra cosa que servir-la a Gavi perquè fos ell qui ajusticiés. El centrecampista, just amb els que el van ajudar a créixer, no va celebrar el gol pel seu passat al Betis, club que el va veure créixer i on el seu pare ajudava a la bugaderia mentre somiava que el seu fill complís els seus somnis. A continuació, Gavi va fer un petó a l’escut del Barça.

Pellegrini es va estar mirant el partit amb els braços plegats a la banda, sense saber gaire bé com podia aixecar l’ànim d’un equip frustrat, limitat per uns dirigents que l’han deixat despullat de referents més enllà d’Isco i el seu talent habitual (qui volta al davant amb el cabell tenyit de ros és Vitor Roque, a qui Iñaki Peña va fer la parada de la nit).

Notícies relacionades

Un desacomplexat Barça desarbora el Panathinaikos

El Madrid lliga l’arribada de Xabi Alonso per a aquest estiu

No va fallar res en el festival tramat per Flick. Kounde, el lateral més afortunat del món perquè comparteix banda Lamine, va marcar amb una canonada el 2-0. Raphinha va fer el seu vintè gol del curs després d’una carrera de 70 metres, sí, també de Lamine, que no se’n va anar sense clavar el cinquè. Abans, De Jong va sospirar amb una última resurrecció assistint en el gol de Ferran Torres.

El Barça de Flick juga com els àngels. I honra l’escut.