Canvis en l’esport de les dues rodes

Dori Ruano: "En la meva època, a les ciclistes ens consideraven homenots"

Té 56 anys, va competir des de finals dels 80 fins al 2005. Campiona del Món de pista, va guanyar una medalla de bronze al Mundial de Lisboa del 2001. És ambaixadora de la Vuelta, comentarista d’Eurosport i va ser regidora del PSOE a l’Ajuntament de Salamanca.

Dori Ruano, en el podio de la Vuelta 2024

Dori Ruano, en el podio de la Vuelta 2024 / UNIPUBLIC

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Vostè va córrer en una època que ara sembla la prehistòria del ciclisme femení.

Quan jo corria, a finals de segle XX, no teníem ni badanes femenines per als nostres coulottes. Anàvem amb roba masculina perquè no n’hi havia cap altra. Joane Somarriba i jo érem primes, però les corredores amples de maluc o amb molt pit ni es podien mirar al mirall. Sé que sona una mica dur, però en la meva època ens consideraven homenots per practicar el ciclisme. És així.

¿A l’estranger les cuidaven millor que a Espanya?

I ara. El Tour el denominaven la Grand Boucle femenina, que Somarriba va guanyar tres vegades i jo vaig ser companya seva a l’equip. Vam arribar a dormir fins i tot en reformatoris. Gairebé mai vam trepijar un hotel. Ens allotjàvem també en albergs i centres d’acollida d’emigrants. Els pressupostos de l’organització eren molt reduïts. Amb la Joane, almenys, portàvem una caravana per canviar-nos. La carrera recorria tot França. Hi havia vegades que la sortida de l’endemà estava a 400 quilòmetres. Acabada l’etapa arribàvem als albergs passades les 10 de la nit, sense temps per al massatge ni per sopar. A la nit només podíem prendre iogurts, cereals i poc més.

Almenys portaven massatgista i mecànic.

Però un per a sis dones, així que el massatgista no tenia temps per a res i el mecànic, poc més. Et despertaves al matí i encara havies de recórrer amb cotxe 100 quilòmetres per arribar a la sortida. La logística era molt complicada. Anàvem a impulsos.

¿Les bicis eren iguals a les dels homes?

Tampoc. El material era pitjor en tots els aspectes. Les bicis pesaven més i amb una mica de sort era de la teva talla. Vaig guanyar el campionat del món de pista amb la bicicleta de Carles Torrent (medallista a Atenes 2004). Amb baixar una mica el seient era suficient.

¿Hi havia llavors ja corredores professionals?

Pròpiament dit, i tant que no. La Unió Ciclista Internacional no disposava de cap reglamentació, no hi havia normativa vigent i les corredores s’apanyaven amb el que els donaven els patrocinadors. De fet, jo sempre vaig subsistir gràcies a les beques ADO. Per exemple, a Somarriba, durant l’últim any de carrera, no li van pagar i a canvi li van donar les bicicletes amb què havia corregut perquè les pogués vendre. Quan vaig fitxar per un equip d’Itàlia, em van deixar de pagar la nòmina al març. La Seguretat Social va entrar a Espanya de la mà del Movistar el 2018. Fins aleshores, res de res.

¿En aquestes condicions, una ciclista podia plantejar-se tenir fills?

Ni t’ho qüestionaves. Somarriba, que era molt sensible amb el tema, sempre deia que seria mare quan deixés el ciclisme. La normalitat del segle passat no és la que tenim en l’actualitat. Ara, una corredora sap que pot estar un any de baixa després del part i tornar al seu equip. En la meva època era impensable.

¿Hi havia molt més masclisme a la carretera?

Actualment, per desgràcia, alguns automobilistes continuen mantenint que un ciclista és algú que molesta a la carretera. Doncs fa unes dècades si a sobre era una dona la que anava a la bici, era molt pitjor. Jo, a Salamanca, sempre vaig entrenar amb homes i molts d’ells van donar la cara per mi davant les injustícies que se’m presentaven.

Ara és l’ambaixadora de la Vuelta a Espanya.

Aporto la meva experiència com a excorredora i soc la persona que està en contacte amb els equips. Parlo amb les ciclistes i els pregunto el que veuen bé o malament. Sempre els dic que és millor sumar. Ja ens resta massa la societat.

Cada vegada hi ha més dones practicant el ciclisme.

Afortunadament. En la meva època moltes vegades els que s’incorporaven a un entrenament se sorprenien de veure una dona en el grup i que pogués rodar amb ells durant quilòmetres i quilòmetres. Ara, veure dones en bici és l’habitual. L’ideal, sobre la bicicleta com en tantes altres coses, és que ens vegem tots igual com a persones, ni homes ni dones.

¿S’han corregit els mals comportaments?

No del tot, perquè venim d’una societat molt patriarcal amb mentalitats marcades pel segle passat. Encara hi ha homes que s’enrabien quan els avança una dona amb bicicleta.

Notícies relacionades

Vostè, també, va ser una de les veus que més es va alçar contra les hostesses florero, perquè deixessin de repartir petons i carmí als podis de les diferents carreres.

Em van donar molts pals per oposar-me a les hostesses als podis. El 2009, vaig començar a col·laborar amb la Vuelta i des del principi vam veure amb Javier Guillén, director de la carrera, que havíem de començar a canviar les coses. Les hostesses als podis era una cosa molt normalitzada en el ciclisme i va costar canviar la mentalitat perquè no comprenien la meva oposició.