Haver de donar les gràcies

Alguns sabreu que tendeixo a vincular les meves peripècies vitals a les aventures del meu equip. No tinc proves, però tampoc dubtes, que la grip que m’ha atacat aquesta setmana, i que em té aquí i ara escrivint en batí i al llit –no està gens malament–, es va originar diumenge, just quan vam rebre el gol de la derrota en l’última jugada. L’1-2 fatal i definitiu va destil·lar un aire premonitori que es va confirmar amb la destitució posterior de l’entrenador, el matí següent.

Dilluns no va ser el millor dia de l’any, perquè a mi l’entrenador m’agradava, però no passa res. És una cosa que podem tenir present els aficionats d’equips com el meu: encara que ens pugui afectar una cosa que passi, sempre hem viscut anteriorment alguna cosa molt pitjor.

Disposem d’aquest consol reparador. El 2013, per exemple, van fer fora un entrenador un dissabte al matí. Jo acabava de tornar a casa en un estat etílic de segur lamentable, havia posat el telèfon a carregar a la tauleta i una dècima de segon després de recolzar el cap al coixí va sonar l’avís del missatge. Vaig estar a punt de girar-me, dormir i no fer-hi cas, perquè en teoria no treballava fins a la tarda i no esperava proposicions de ningú, però em va envair un sobtat sentiment de responsabilitat.

El clàssic per si de cas em va empènyer a reunir forces, obrir els ulls i llegir el missatge, i llavors em vaig assabentar del merder. El missatge m’avisava del que ben aviat passaria, així que a sobre vaig haver de donar les gràcies. Evidentment, vaig sortir del llit, vaig passar per la dutxa i després per l’estadi i vaig pensar de quina altra manera em podia fotre el Club Esportiu Castelló.

Un dissabte al matí. ¿Qui destitueix un entrenador en la prèvia d’un partit, un dissabte al matí? Un psicòpata. Si vaig sobreviure a allò, i a sobre a Tercera Divisió, això d’ara no és res.

Coses del futbol

Notícies relacionades

Els àrbitres sospesen una vaga i desconfien del seu president

L’autèntic Florentino

Convé haver viscut tràngols similars, i no oblidar-los, per assimilar la il·lògica militància futbolera amb naturalitat i sense traumes. Al final són coses que passen, coses del futbol, danys inevitables. Al final vindrà un altre entrenador, i vindrà un altre partit i vindrà una altra temporada abans de la següent. Passarà tot i passarà res. Uns faran soroll i d’altres estaran callats. Ho aguantarem tot perquè també vindrà un moment genial que compensi les èpoques dolentes. I sabem que així passarà, tard o d’hora, perquè són coses que passen, coses del futbol, alegries inevitables.

Suposo que Szczesny, quan la va començar a fer grossa a Lisboa a la porteria del Barça, es va refugiar mentalment al soterrani dels ridículs passats. M’agrada imaginar que hi va recórrer per rebaixar densitat al pànic, i pensar que, si va sobreviure llavors, tres o quatre cantades no eren res. Crec, a més, que Szczesny, que va saltar a la titularitat perquè Iñaki Peña va arribar tard un dia i ara no deixa d’arribar tard cada vegada que surt de l’àrea en una brillant paradoxa, es pot sentir fins i tot afortunat. El més estrany és que el futbol t’equilibri tan ràpid la balança, i converteixi en nit èpica el que semblava un drama. A sobre, al final, li hauran de donar les gràcies.