El tauler del ‘futfem’

Aquesta setmana s’ha tornat a confirmar que el poder del futbol a Europa rau especialment en el Regne Unit. Només una desena de potències continentals –entre elles el Reial Madrid, el FC Barcelona i l’Atlètic de Madrid– aconsegueixen disputar les primeres posicions als gegants de la Premier League. Cap novetat. L’actual model de negoci del futbol fa que el poder ragui en aquells països amb lligues històricament fortes, un mercat audiovisual consolidat i una forta implantació de grans marques. I res canviarà gaire a mitjà termini, per això cal preguntar-se si el futbol femení està condemnat a un escenari similar a llarg termini, o si alguna cosa pot canviar.

De moment, la situació no és gaire diferent. El futfem del Vell Continent el dominen les grans potències amb capacitat per invertir en el seu desenvolupament i atraure marques prou potents. I al Regne Unit sempre hi ha més diners. Amb un problema afegit: per a elles, els diners ja no estan sols en la Women’s Super League d’Anglaterra, sinó que aquí el soccer sí que té molt a dir: factura més per televisió, sempre és un destí atractiu per a experiències internacionals i el mercat de marques per franquícia és més gran. No deixa de ser un equip –dos, a tot estirar– per l’equivalent quasi al que és un país a Europa.

Notícies relacionades

Els 101 gols de la màquina de Flick

El Barça es rabeja amb el València

Definit el camp de joc, la lògica convida a pensar que molts equips, incloses seccions de clubs professionals, han d’obrir el capital del femení a tercers. A diferència del masculí, en què les ampliacions de capital es limiten per tots els fronts per evitar un desequilibri competitiu forçat pels diners, en el futbol femení s’ha acceptat que s’han d’acceptar aquestes injeccions si es vol accelerar el desenvolupament d’un producte de gran consum, perquè, en un temps, la mateixa capacitat comercial de clubs i competicions absorbeixin la totalitat dels costos que exigeix. De guanyar diners, de moment no en parlem.

L’interrogant és si aquest canvi de dinàmiques també pot alterar la lògica clàssica de la piràmide competitiva, acceptant potser que la sostenibilitat del futfem exigeix una escala més gran i que formats de competició supranacionals estiguin per sobre de les nacionals. Com a exemples hi ha Mercury13, Sixth Street i Kynisca Sports, que poden marcar el ritme, perquè aquí tothom balla al so dels diners, i és absurd negar que la noia guapa del ball actualment és la NWSL nord-americana, una amenaça real de ser per al futbol femení el que l’NBA és per al bàsquet.