Mariam Coulibaly: "Vaig deixar de jugar per l’embaràs i vaig perdre el nadó"

¿Com està sent la tornada a les pistes?

Estic molt contenta i molt orgullosa de mi per tota la feina que estic fent. És increïble. Al maig vaig començar a entrenar-me al gimnàs per fer preparació física i em vaig estar entrenant més d’un mes i mig abans que comencés la pretemporada de l’equip. Sabia que m’anaria bé, ¿però així? No m’ho esperava.

Un any és molt temps. ¿Quin repte es va marcar al tornar?

L’objectiu quan vaig tornar a jugar era estar bé. Vaig començar bé i veia que podria fer més. A cada partit, el cap em deia que ho podia fer millor, que podia donar molt més. Això em dona la força per continuar i treballar així.

¿Que va passar per decidir deixar el bàsquet?

Necessitava tornar al meu país. Estic casada amb la meva parella des de fa sis anys. Vam decidir intentar tenir un fill i per això vam prendre la decisió de tornar a Mali. Allà em vaig sotmetre a un tractament de fertilitat. Vaig estar un any sense jugar a bàsquet, em vaig quedar embarassada i al cap de dos mesos el vaig perdre.

Devia ser molt dolorós.

No va ser gens fàcil. Tenia al cap que no tornaria a jugar mai més. Vaig pensar que no tornaria. Però em vaig adonar que tinc 27 anys, que soc jove i encara tinc molt de temps per tornar-ho a intentar. Vaig decidir tornar a jugar i deixar aquest procés de banda de moment. En uns anys ja tindré temps per tornar-ho a intentar. És molt dur. La meva parella i la meva família em van ajudar molt. Jo vinc d’una família d’esportistes. Tant el meu germà com la meva germana juguen a bàsquet també. Ella ha patit també tres o quatre avortaments. He vist com ella ho ha portat i he pensat que tinc molt de temps per tenir fills. No passa res. M’han ajudat molt a gestionar-ho i sempre m’han recolzat.

L’entorn ha sigut clau per a vostè.

A la meva família sempre li ha agradat que jo jugui a bàsquet i volen que jugui molts anys. A casa meva no vaig tenir cap oposició per jugar a bàsquet, però a l’Àfrica és molt difícil que una dona ho pugui fer. Vaig començar quan era petita perquè els meus germans són grans i ells ja jugaven. Quan vaig decidir que volia tornar, ells em van ajudar moltíssim. De fet, si hagués estat sola, ho hauria deixat. És el que em deia el cap. Però ells i la meva parella em van ajudar. Perdre el nadó em va donar una força diferent. Abans sabia que jugava bé, però ara sento altres coses. Et passen moltes coses pel cap. És una gran pèrdua, però m’ha donat molta força. Hi ha molta gent que quan li passa no pot fer res més. No és fàcil, però he tret forces.

Té una fortalesa mental enorme.

Al meu cap, quan dic que faré una cosa, ningú em pot parar. Quan em marco un objectiu ho he de fer.

I aquest és el bàsquet...

Quan estava a Mali i vaig perdre el nadó, vaig haver d’esperar uns mesos per tornar-me a entrenar. Vaig anar a poc a poc al gimnàs. Vaig tornar a Espanya, ja que el meu germà viu a València perquè juga allà, per fer-me el NIE. Pensava venir a fer-me’l i tornar a Mali. No venia a jugar. Havia agafat molt pes, pesava 134 quilos. Li vaig comentar al meu germà que una vegada aquí em plantejava tornar a jugar i ell va veure claríssim que podia. Que m’hauria d’entrenar, perdre pes i tornar a agafar la forma.

La trucada de la Penya va arribar en el millor moment.

Quan només feia unes setmanes que m’entrenava em va trucar Miquel Calderón, el segon entrenador de la Penya. Em va preguntar que què faria aquest any, després de ser aquest temps fora. Li vaig dir que si em cridava, jo volia anar a jugar amb ells. Em va dir què necessitaven i que, com que havíem coincidit fa dos anys, em coneixia a la perfecció i sabia que podia. Ho vam quadrar i vaig venir cap a Badalona. Ho vaig fer unes setmanes abans de la pretemporada per començar a treballar.

Notícies relacionades

La Vuelta femenina començarà el 4 de maig a la Pedrera

Els promotors bategen el circuit de F1 de Madrid com a "Madring"

De 18 jornades que s’han jugat a la lliga, ha sigut MVP nou vegades. ¿Com ho viu?

Estic molt orgullosa de mi mateixa. Quan vaig començar a jugar a bàsquet, no m’ho hauria imaginat mai. Jo confio en mi, penso que sempre soc la millor. És increïble. Tothom parla de mi ara. Rebo molts missatges i reconeixement. Estic convençuda que puc fer-ho millor que ara. No ha acabat la temporada i s’ha de continuar treballant.