El Barça s’entrebanca i el PSG s’entreveu en l’horitzó

Amb aquesta Champions convertida en guillotina emocional Aleksander Ceferin, gerifalt de la UEFA, està aconseguint corrompre el somni de la Superlliga de què no vol despertar Florentino Pérez, amb Joan Laporta a l’altre costat del llit. L’última jornada de la lligueta, amb 16 dels 18 partits soferts a l’uníson i amb combinacions canviants que feien les delícies dels addictes a les estadístiques, va rescatar aquest estrany plaer perdut d’obtenir impactes atàvics. I res és més addictiu que la por de l’abisme. Sigui ara o al següent revolt de l’encreuament. En l’horitzó de vuitens del Barça s’entreveuen tres equips als quals ja s’ha enfrontat aquesta temporada, el Benfica, el Mònaco, el Brest, i, sí, el beneït PSG de Luis Enrique i Dembélé.

El Barcelona, tot i que sabia que molt no li canviaria la vida si aconseguia arrabassar la primera plaça al Liverpool més enllà d’aquests diners que tanta falta fan a la caixa del Camp Nou, va intentar aconseguir aquest liderat. Només calia veure com Lamine Yamal va celebrar el primer gol davant l’Atalanta en un moment en què el Liverpool ja estava perdent a Eindhoven. Montjuïc va entrar en combustió. Però els de Gasperini, orgullosos, van acabar per incrustar el Barcelona a la segona plaça.

No ho va passar bé Hansi Flick, més que inquiet després d’un primer temps en què els de Bèrgam amb prou feines van deixar sortir els blaugrana del centre del camp. Per això el tècnic alemany fes un crit que va compassar la mar de bé amb la perfecta execució del contraatac tramat pel seu trident ofensiu en l’1-0. Perquè Lewandowski, més fi fora de l’àrea que dins, va desplegar una passarel·la a Raphinha; perquè el brasiler va fer el correcte, és a dir, cedir immediatament la pilota a Lamine; i perquè l’estrella adolescent, del tot indesxifrable per als defenses de l’Atalanta, va desencaixar primer el maluc del porter Carnesecchi, i després va deixar noquejat el central Kolasinha, que ho va veure tot des del clatell del davanter del Barça. 

Gian Piero Gasperini, als seus 67 anys i després de gairebé una dècada dirigint l’Atalanta, només sap viure a tomba oberta. És bonic viure així. No hi ha rival que condicioni l’ideari de La Dea, capaç de turmentar el Barça a trenc d’alba –fins i tot va veure com li anul·laven un gol a Zappacosta per fora de joc– i que, una vegada es va veure en desavantatge, va saber reaccionar i va aconseguir dues vegades l’empat.

Araujo, gol i relliscades

La cosa va tenir substància. Va ser Ronald Araujo, el responsable del 2-1 després de rematar de cap una formidable assistència teledirigida per Raphinha, qui va propiciar que l’Atalanta fes tant el primer gol com el segon. En ambdues ocasions el central uruguaià no va acompanyar els seus companys quan aquests tiraven la línia del fora de joc. Ederson ho va aprofitar en l’1-1 amb un xut des de fora de l’àrea, i Pasalic va ser qui va agrair la relliscada del defensor blaugrana en el 2-2. Araujo es va quedar amb el braç aixecat, reclamant qui sap què.

L’uruguaià, abans de la disputa de la Supercopa d’Aràbia, es veia fora del Barça. I després de la lesió d’Iñigo Martínez es va trobar amb un nou contracte fins al 2031 sobre la taula, un millor salari, i un lloc d’honor en un equip del qual és el capità. Va lluir el braçalet una altra vegada a la Champions, un torneig que la temporada passada el va deixar marcat després que Luis Enrique decidís que el camí més senzill perquè el seu PSG s’emportés el Barça passava per aprofitar les carències de l’uruguaià. Mal record.

Notícies relacionades

Ayuso busca la Volta del canvi

El Barça ataca contra el Zalgiris i continua pujant

Tot això va entelar l’acompliment blaugrana després del descans, quan tant Lamine Yamal com Raphinha es van quedar a un pam de batre Carnesecchi. Va sospirar també el porter de l’Atalanta quan Lewandowski, que es va trobar sol en el punt de penal, va controlar tan malament una pilota que gairebé cau de cap.

El Barça es va entrebancar al final en una nit indolora. No va poder enfilar la seva setena victòria a la Champions i va permetre que el Liverpool acabés líder. Va salvar, és clar, la trampa dels setzens. Tot i que des d’allà s’entreveu amenaçant el PSG. Que recargolat tot.