ELS SEIENTS DE L’ESTADI

El poble de Sòria que va desmuntar les grades del Camp Nou perquè els seus veïns poguessin asseure’s

Fa tres dècades, Aurelio Zayas, veí de Langa de Duero, va posar en marxa una iniciativa per recrear l’estadi del FC Barcelona a l’Espanya buidada: «Vam transportar 1.700 seients en menys de 24 hores»

El poble de Sòria que va desmuntar les grades del Camp Nou perquè els seus veïns poguessin asseure’s

Sergio de Miguel

6
Es llegeix en minuts
Pablo Tello

«Mira que porta cua el tema de les cadires», diu Aurelio Zayas tot just començar la conversa. Fa gairebé tres dècades que va traslladar1.700 seients de l’antic estadi Camp Nou als carrers del seu poble natal, Langa de Duero, a la província de Sòria. El municipi, d’una mica més de 700 habitants, va recollir el 10 de maig de 1998 un carregament de butaques provinents de Barcelona per tal de donar-los una segona vida. Al costat de tres amics, va extreure 15.400 cargols en menys de 24 hores. «També vam venir amb 100 butaques d’un amfiteatre català que servien per fer conferències. Van estar posades al consultori mèdic, però d’aquestes ja no en queden. No sé què van fer-ne, ha passat molt temps», explica.

Un tros del seu cor encara resideix a la ciutat comtal, on va passar gran part de la seva vida i es va acostar a una de les seves grans passions, el futbol. Als seus 71 anys, recorda amb afecte les jornades de treball al Bar Marcelino, situat a Montjuïc. «Estàvem tan a prop del museu Miró que vam acabar fent-nos col·legues dels seus treballadors, que venien a dinar»,relata. Des del director o la subdirectora fins al personal de manteniment, tots van passar per les taules d’aquell local.

Aquell mateix any, el club català va fer una reforma de les grades i les seves cadires van ser donades a la galeria per fer quatre exposicions artístiques. «Al final se’n va anar en orris», reconeix agraït. Altrament, no estaríem parlant en aquest moment. Un pasquí a la porta, amb una imatge del camp del Club Esportiu Langa, donava la benvinguda a aquells que desconeixien l’essència de l’establiment.

Com ell, la majoria de cambrers pertanyien a municipis pròxims de la ciutat castellana. Un dia Jaume Langa, el fisioterapeuta de l’equip, va entrar sorprès al veure el cartell amb el seu cognom. «Li vaig explicar d’on era sense saber que algú ens estava escoltant», confessa. Un empleat de la Fundació Joan Miró, que havia estat pendent de la conversa, li va proposar traslladar les banquetes sobrants al llogarret per crear una versió mini del recinte: «Em va confessar que estaven amagats al davant del bar, a la piscina municipal de Montjuïc, on es van celebrar els Jocs Olímpics el 1982». Aquesta mateixa zona, al costat del parc d’atraccions, era considerada el pulmó de Barcelona. 

Algunes han sigut restaurades

«Vaig veure l’oportunitat de fer-ho», diu. Fanàtic del futbol des que té ús de raó, el sorià va parlar amb Dolors Ricart, amiga i subdirectora del museu, per explicar-li les seves intencions: «En aquell temps no teníem bancs, per la qual cosa era la jugada perfecta per instal·lar-los als carrers i a l’estadi del poble». Ella, que necessitava desfer-se de les butaques al més aviat possible, va acordar amb Zayas la retirada de tot el carregament en menys d’un dia. «Vaig aconseguir les cadires», afegeix orgullós.

El següent pas era trobar una manera de traslladar aquests 1.700 objectes durant 460 quilòmetres fins als nuclis de població i les seves pedanies: Alcozar, Bocigues de Perales, Valdanzo, Valdanzuelo i Zayas de Torre: «Em vaig posar en contacte amb Constantí de Pablo, alcalde aleshores, i em va dir que ell se’n feia càrrec. Vam disposar d’un camió i va pagar tots els costos ocasionats”. L’amor pels seus orígens el va portar a liderar aquesta iniciativa que, tres dècades després, continua sent un element distintiu de la vila. 

En 28 anys, han patit cops, ruptures i una infinitat de deterioraments. No obstant això, les tasques de restauració i conservació per part dels treballadors de l’ajuntament, al llarg dels anys, han permès que en el dia d’avui continuïn sent útils. «Algunes han necessitat reparacions i d’altres s’han pintat, però aguanten molt bé. Les que tenen històries per explicar són elles, les cadires»,fa broma Iván Andrés Aparicio, alcalde de la localitat.

Agraït per la tasca que van fer els seus veïns, el regidor desconeix una història similar en un altre lloc d’Espanya: «La gent ha començat a mostrar interès arran d’haver sortit en alguns mitjans. Segur que han vingut únicament per aquest tema». 

Aureli, per la seva banda, sempre ha mantingut una relació propera amb Langa, fins i tot vivint a Catalunya. Des d’allà va arribar a aconseguir 1.200.000 pessetes per al benefici de la seva gent a través de la venda de loteria. «Jo anava i venia, agafava les paperetes i les distribuïa als petits comerços de la zona», insisteix. No només això, ja que també va obsequiar els seus veïns amb pilotes i samarretes firmades pel club blaugrana. 

Un desenllaç agredolç

El 10 de maig de 1998, els seients van desembarcar a la localitat. Un diumenge. Aquell mateix dia, Zayas tenia previst ingressar a l’Hospital del Mar a Barcelona per una operació de la columna vertebral. «La intervenció es va suspendre i em vaig desplaçar Sòria perquè també entrava a quiròfan la meva mare, per unes cataractes. Jo sentia una pressió enorme per descarregar les cadires abans d’anar a l’hospital», explica.

Finalment, el castellà seria operat deu dies després, el 20 de maig: «Recordo que el dia anterior el Reial Madrid va guanyar la final de la setena Copa d’Europa al camp Arena d’Amsterdam amb un gol de Mijatovic». El 15 de febrer del 2001, li van concedir la invalidesa permanent i va tornar a Langa de Duero, on viu en el dia d’avui. 

La felicitat de tornar als seus orígens va col·lidir amb algunes actituds que encara remouen el seu estómac. En les seves paraules, el tracte que va rebre per part de la directiva de l’equip de futbol local ha sigut denigrant cap a la seva persona: «A ells no els va agradar que portés les butaques. Els sorians som millors persones quan som fora». 

El neguit es palpa en les paraules d’Aurelio, que confessa no haver sabut desprendre’s de la frustració que va envair el seu cos anys enrere. «No volia que m’agraïssin res, ja que va ser per voluntat pròpia. Però, almenys, no donar-me el tracte que m’han donat», defensa. La seva bona relació amb la Fundació Joan Miró, a qui va arribar a considerar una família, es va veure afectada després de l’arribada de les cadires del Camp Nou a l’Espanya buidada. «No van ser capaços d’avisar-los i agrair-l’hi», critica. 

Notícies relacionades

Va ser la mateixa galeria que es va posar en contacte amb ell per preguntar què havia sigut dels 1.700 tamborets. «L’ajuntament hauria d’haver donat les explicacions pertinents i recompensar-los amb uns productes de la terra», continua. Malgrat la proposta de Zayas d’enviar-los mantega, vi i uns panellets locals per Nadal, l’alcalde va preferir convidar els de Montjuïc a la verema del poble. «Com si no hi hagués vinyes a Catalunya. Em van deixar amb el cul a l’aire i això em va emprenyar per l’amistat que jo mantenia amb ells», conclou.

La sensació, però, desapareix cada vegada que surt al carrer i s’asseu sobre una de les bancades blaves que tant li recorden al bar Marcelino, als seus amics i tots els records que van crear-hi.