El crit de ‘S’ha acabat’, motor del canvi del futbol femení

"Em sembla fins i tot forassenyat que el 2025 encara hàgim d’explicar el que és el consentiment", confessa Amanda Gutiérrez, presidenta de Futpro. "És tan senzill com que no pots tocar algú que no vol, que no envaeixis l’espai d’algú que no vol que li envaeixin l’espai. I per saber-lo no fa falta verbalitzar-ho, és un tema del llenguatge del cos, d’entendre’l i del respecte a la intimitat d’una persona. Aquesta persona si vol que t’hi acostis o la toquis t’ho farà saber d’una manera activa, que no té per què ser verbal", afegeix la presidenta del sindicat majoritari, que ha ajudat Jenni Hermoso durant aquests mesos després del petó no consentit de Luis Rubiales.

El futbol femení ha viscut durant l’última dècada diversos moments clau que han canviat el seu camí. La revolució en la selecció femenina es va consagrar amb el S’ha Acabat, però va començar molt abans. "Ens va tocar viure una situació desagradable perquè a ningú li agrada viure aquest tipus de situacions, sobretot les que vam estar més exposades des del punt de vista mediàtic", explica Natalia Pablos, una de les futbolistes que va denunciar públicament el tracte vexatori del llavors seleccionador nacional, Nacho Quereda. "Va ser un moment molt desagradable, però nosaltres ho vam fer perquè pensàvem que ajudaríem a fer que el futbol femení continués creixent i fos on és ara mateix", afegeix Pablos, que admet que els mitjans de comunicació han tingut un paper important en aquest creixement. "Va ser una mica el punt d’inflexió on el futbol femení va començar a aparèixer, desafortunadament amb una cosa negativa. Però a partir d’aquí s’ha fet un gir total".

Pràctiques abusives

Algunes futbolistes van acabar no tornant a la selecció i d’altres van accedir a tornar-hi quan es va forçar la dimissió de Quereda. Aquest va ser el primer canvi. Anys més tard, el 2022, el cas Alhama va tornar a posar sobre la taula les pràctiques abusives per part dels entrenadors. "En vam parlar quan va passar allò de l’Alhama. Una de les coses més grans que vaig viure i vaig ser conscient que la gent no sap on són els límits. El que es pot o no acceptar. El que és l’assetjament, el consentiment. El canvi ve d’aquí, però encara ens queden molts passos", relata Noelia Gil, una de les denunciants de Randri García, entrenador de l’Alahama de Múrcia, per tracte vexatori. Denunciar o alçar la veu és molt complicat. Però també ho és identificar que el que s’ha sofert és assetjament. "El principal problema i el perfil d’aquesta gent és que són els manipuladors. Ells de seguida són capaços de detectar les teves vulnerabilitats i els teus punts febles i ho utilitzen contra tu. Tenen aquesta habilitat, llavors et fan també sentir i creure que els deus alguna cosa. Que has arribat allà per ells. I no, és malgrat ells", afegeix la Noelia.

"Abans les jugadores normalitzaven certs comportaments, sobretot dels entrenadors. És veritat que també hi ha vegades que són altres figures, però de moment la major part continua sent de l’entrenador. Les futbolistes han entès que hi ha coses que no s’han de consentir. Que un entrenador intenti treure el teu màxim rendiment insultant, faltant-te al respecte, posant-se amb el teu cos o la teva condició sexual o amb qualsevol altre tipus d’insults, ja han entès que això no és així. Que tu pots treure el meu potencial de moltes maneres i que aquesta no és la correcta", remarca Amanda Gutiérrez.

El dir que no. El marcar uns límits i ser conscient del que no et fa sentir còmoda. I, finalment, verbalitzar-ho i parar el que no et fa estar bé. "El consentiment sempre ha anat al voltant del que vol l’home i és com que la dona mai ha tingut la possibilitat de tenir un consentiment. El que vivia era el que hi havia i punt, i el consentiment sempre ha anat al voltant de l’home. Si l’home volia alguna cosa, només havia d’ana-hi i agafar-lo. Però som a l’any 2025 i ara mateix estem lluitant per la igualtat i el consentiment també és part d’aquesta batalla. El dir: jo com a dona també tinc dret que quan no vull alguna cosa o si la vull, se’m respecti", afirma la presidenta del sindicat.

L’escut del futbol

Quan Luis Rubiales va fer-li un petó a Jenni Hermoso n’hi ha alguns que van saber identificar que aquests actes no estaven bé. No obstant, una part de la població no ho va veure com una agressió sexual. "El problema és que hem normalitzat coses que no són normals i que, com que porten l’escut o l’empara de futbol, tot es normalitza. Igual que passa amb els insults", explica Gil, actual portera del Betis.

La jugadora, víctima d’assetjament verbal i tracte vexatori, defensa a més que les víctimes han de ser respectades sense jutjar la seva reacció davant els fets. "La reacció de Jenni em sembla totalment normal. Després es va intentar escudar l’actuació de Rubiales amb allò de ‘Jenni ha rigut’. ¿Què vols que faci? ¿També ens diran com hem de reaccionar? ¿Quin és el perfil correcte de víctima?".

Notícies relacionades

Les dones valentes

Van der Poel i Van Aert lluiten pel Mundial de ciclocròs

La unió va ser vital per al S’ha Acabat. "Del moviment em vaig sentir molt orgullosa, perquè crec que al futbol femení sí que li ha faltat alguna vegada aquesta unió de totes les jugadores a l’una. I amb el S’ha Acabat crec que ha sigut el primer cop en què no hi havia cap discrepància i que totes ens hem unit, o un percentatge altíssim. Em fa sentir orgullosa del que va fer el futbol femení al complet", admet Natalia Pablos.

Donar veu no serveix de res si no es crea un ambient segur en el qual poder denunciar. "Recordem que per a una persona denunciar no és agradable. No per protegir l’assetjador, sinó la víctima. Hi insisteixo, no és agradable", recalca Noelia Gil, portera del Betis. "Si seguim en aquest camí, potser arribi un dia en què les jugadores s’atreveixin a parlar obertament", conclou Amanda Gutiérrez.