L’Espanyol aniquila el Madrid amb la seva pròpia medicina: un contraatac en el minut 85

Amb la medicina que acostuma a subministrar va castigar l’Espanyol al Madrid. Amb un contraatac decidit, fugaç, que agafa per sorpresa la defensa rival. Perfectament traçat amb una intercepció al costat esquerre (a Modric, que acabava d’entrar, el més fi dels seus), amb una progressió d’Antoniu Roca, fresc i valent, una obertura a la banda on apareix el desvergonyit El Hilali, el lateral dret, i una centrada passada que remata Carlos Romero, el lateral esquerre.

Un gol exemplar, meravellós, gairebé impropi d’un equip que es debat en el descens i al qual aquesta alegria, buscada, provocada, gens gratuïta, li va permetre emergir de la zona vermella de perill, fet que va alimentar les il·lusions de la salvació el dia que venia el rival més temible. El va atordir amb una injecció tardana en el minut 85, característica d’un Madrid aquest cop escàs d’idees, obcecat a entrar pel centre, encallat i que, en última instància, veia com rebotaven les pilotes a les mans i els braços de Joan Garcia.

Rüdiger cau al quart d’hora

El Madrid va perdre el tercer partit de la Lliga (a l’heroic Espanyol el van precedir el Barça i l’Athletic), va perdre tres punts amb què comptava i va perdre Antonio Rüdiger. El central, finalment, va rebentar. Al quart d’hora. Havia comparegut amb un embenat aparatós que feia intuir que el central alemany, el futbolista més utilitzat per Ancelotti, s’aguantava amb fils. Ni un descans li ha pogut donar, per l’allau de baixes defensives (Militao, Alaba...), ni l’hi ha volgut donar, per la seva desconfiança en altres jugadors, com Vallejo (10 minuts davant l’Alabès en tota la temporada) o Asencio, a qui va rescatar des de la banqueta. Alaba no es va treure el xandall. Ni Vallejo, per descomptat. La gestió d’Ancelotti va tornar a quedar en dubte.

Serà una baixa sensible per als futurs temps, no per sostenir l’equip contra l’Espanyol. Roberto era un illot envoltat de futbolistes taronja, una referència llunyana per sortir des del darrere. L’equip blanc-i-blau es va consagrar a estar concentrat i ordenat, virtuts molt útils per evitar els errors defensius.

Fitxatges titulars

L’Espanyol, que només va tolerar en el primer temps un xut de Bellingham que va detenir fàcilment Joan Garcia, es va tancar formidablement. Més dificultats va passar Courtois per aturar-ne un de Jofre Carreras. Aquest pobre bagatge col·lectiu explicava perfectament l’empat inicial. La victòria exigiria més esforç encara que l’Espanyol estigui en posició de descens. El drama blanc-i-blau resideix en la seva espantosa debilitat fora de casa (dos punts obtinguts), però no afluixa a l’abric dels seus, que s’han posat al costat de l’equip per salvar-lo tenint en compte que el president no dona senyals de vida. Almenys, ha autoritzat dos reforços, Urko i Roberto, que van formar com a titulars, prova de la fe que té en ells Manolo González.

Els braços de Joan Garcia

Notícies relacionades

S’aixeca la tercera graderia del nou Camp Nou

Aleksandre Topuria, germà d’Ilia, preparat per al seu debut en la UFC

Els atacs dels dos equips van ser continguts, de molt escàs atreviment i, per tant, davant defenses poblades. Els recursos madridistes, no obstant, són quantiosos. Vinícius va estar espès en la seva tornada, però Rodrygo va saber forçar faltes a punt de l’àrea que es convertien en oportunitats. Bellingham va pressionar una altra vegada Joan Garcia, que va treure un braç per desviar l’afusellament de Mbappé al seu rebuig.

Tres rematades en una hora i escaig obligaven el Madrid a espavilar. I va espavilar. Davant l’evidència que el joc es limitava a la parcel·la pròpia, González va retirar Puado per donar entrada a Calero. La conformitat amb el punt conservat. Però el valor que van infondre els seus homes, el sentiment d’orgull i l’obligació d’entregar-se van desbordar les seves previsions. Romero s’havia salvat d’una possible expulsió (va veure la groga) i se sentia tan viu que va saltar embogit a buscar el tresor més valuós: guanyar el campió.