Josué Canales: "Els meus germans no tindran els problemes que jo vaig tenir"

L’habitació 313 del centre d’alt rendiment (CAR) de Sant Cugat és especial per a Josué Canales (Hondures, 2001), rècord d’Espanya i sisena millor marca europea de sempre en els 800 metres en pista coberta (1:44.65). Aquesta va ser la primera habitació que li van assignar a l’ingressar en el CAR, que va ser com tornar a néixer, assegura. "Tot el que em faltava a casa ho tenia aquí, i així vaig donar un descans als meus pares", resumeix aquest fill de pares adolescents que van arribar Girona quan ell tenia tres anys. La marca que va aconseguir a Luxemburg el situa ja entre els millors, amb l’Europeu i el Mundial en pista coberta. Aquest diumenge competeix a Boston contra una de les estrelles, el nord-americà Bryce Hoppel (1:44.37 ST, 1:41.67 a l’aire lliure).

"Quan té una idea al cap, l’executa, no dubta mai, i això el fa perillós", diu sobre Canales el seu entrenador des de finals del 2023, Carles Castillejo, que va topar amb un perfil de fondista diferent d’aquells als quals entrena: "un velocista llarg, un perfil més de 400-800 metres". Explosiu com és, li agrada córrer ràpid, sense por d’anar al capdavant.

De cara a aquesta temporada hi ha hagut dos canvis significatius en la seva planificació: entrenament en altitud i força. Vida de monjo a Sierra Nevada amb Mohamed Attaoui i Javier Mirón durant 40 dies i pràcticament un mes a Pas de la Casa, a més d’enfocar la força d’una manera diferent. Haver entrat en el programa Team Espanya Elit li ha permès professionalitzar-se encara més, ja que part de la preparació la té coberta.

Una setmana abans d’aconseguir el rècord a Luxemburg, Canales va buscar l’1:45 a Sabadell, però li va faltar una mica de força en els últims 50 metres (1:45.83). "Va estar molt a prop d’aconseguir-ho. Pensem que, corregint els errors, marcant bé els tempos i arribant amb força en l’última volta, ho podia fer", explica. Així va passar, amb la seva mare, orgullosa, a les grades. Va dominar la carrera amb autoritat per parar el crono en 1:44:65, una marca que es podria arribar a equiparar amb l’1:42 a l’aire lliure (dues voltes de 400 metres en lloc de quatre de 200m), al nivell de les estrelles.

El 2024 va ser l’any d’explosió de l’atleta de New Balance després d’un 2023 marcat per una forta pubàlgia. Un any on tot va anar de cop, sense poder competir per Espanya fins a última hora: mínima olímpica a falta d’una setmana, transfer concedit per competir amb Espanya, segon en el campionat nacional i debut en uns Jocs Olímpics.

Després de la repesca a la pista violeta de París, on va quedar fora però va aconseguir la seva segona millor marca de llavors (1:44.65), va arribar "l’explosió de la bombolla". Emocionat, veient l’estadi ple amb 80.000 persones, no va poder evitar recordar la duresa del camí, els anys en què es va arribar a sentir sol i apartat. Quan guanyar no li servia per pujar al podi.

"Qualsevol atleta immigrant sap el que és córrer amb un dorsal vermell: estàs fora de concurs per molt bé que ho facis. Ho volia, però no em deixaven per qüestions burocràtiques. Ja no és que visqui aquí des dels tres anys, és que soc espanyol, la meva escola és la catalana, aquesta és la meva cultura", reivindica Canales, que va aconseguir la ciutadania als 18 anys de manera convencional. Competir internacionalment amb Hondures fins aleshores va retardar més el transfer.

Els pares de Josué Canales tenien 17 anys quan ell va néixer. "Eren adolescents que havien de criar un nen; estaven aprenent a viure i ho van passar malament", explica l’atleta, comprensiu amb ells. El divorci dels seus pares va carregar l’ambient familiar, i va trobar en l’atletisme la seva manera d’evadir-se. "Era una manera d’estar fora i centrar-me en alguna cosa. Era bastant dolent en els estudis i no tenia ningú que estigués a sobre meu; és el que tenen les nostres infàncies al barri, que moltes vegades no tens ningú que t’indiqui el camí".

Diversos entrenadors

Canales va trobar el seu camí amb l’ajuda dels seus diferents entrenadors, Maria Simó (Club Gironí), Josep Badosa (GEiEG) i Andreu Novakoski (CAR), el seu "segon pare". Mentre anava progressant a la pista se’n va anar a viure amb la seva àvia, el seu primer moment clau. "Mai havia vist una casa com una llar fins aleshores", confessa.

A L’Hospitalet Atletisme va començar a guanyar una mica de diners, que invertia en sabatilles i equipament fins que va arribar el gran punt d’inflexió: entrar al CAR. "Quan vius amb l’aigua fins al coll, no pots demanar diners als teus pares, perquè segurament no poden donar-te’n. Entrar al CAR va ser un descans per a ells, i tot el que em faltava a casa ho tenia aquí". Allà, diu, va tornar a començar la seva història.

Notícies relacionades

Aitor Ariño: "En el Barça es viu del futbol. Si fiquen la piloteta, funciona; si no, no"

El Barça cau per primera vegada a la història al Johan

Després de tants anys sense ser internacional, l’atleta gironí anhela disputar campionats nacionals, Europeus i Mundials, "lluitar cada torneig i cada ronda". Admet que ho passa malament abans de sortir a la pista: és un grapat de nervis durant els moments previs. Fins que comença a córrer: "Quan sona el tret de sortida estic a la meva zona de confort, m’agrada córrer, t’oblides de la resta de coses".

"Sé d’on vinc i cap on vaig", resol, decidit, content amb el seu grup d’entrenament. Ell és el més gran de tres germans, dos d’ells encara molt petits. "Ara estem en una situació més estable. Jo puc ajudar a casa i això és molt gratificant. Ells no tindran els problemes que jo sí que vaig tenir, i vull ser un exemple per a ells", conclou. Humil i amb els peus al terra fora del tartan; ambiciós i desafiador al posar-se els claus.