Pedri fa somiar el Barça

Una hora abans que comencés el partit, els seguidors passejaven per la faldilla de Montjuïc amb el gest propi del pixapins. Feien un cop d’ull al mercat ambulant i ja els anava bé portar el jaquetó a la mà. Lluïa un sol meravellós i no hi havia motius per al desgrat. Més fins i tot al veure com Hansi Flick, que en algun moment ja havia sortit escaldat per haver-se passat de frenada en les rotacions, no vacil·lava i treia d’inici davant l’Alabès que considera com el seu millor onze possible. L’ensorrament del Reial Madrid a Cornellà exigia el vestit de torero. Ja no només per posar-se a quatre punts de distància del líder quan queden 16 jornades per davant, sinó per allò de traslladar la por del de dalt. Però va costar molt que la por fes la mudança.

La tarda es va girar ràpid. Un vent gèlid va començar a bufar de sobte. Una sensació desagradable que no va ser més que la metàfora d’un partit en què no hi va haver espai per al somriure i només interpretable a partir de l’extrema angoixa.

I això que just a trenc d’alba Lamine Yamal s’havia posat a ballar amb la pilota als peus sense que quatre, cinc, sis defensors de l’Alabès sabessin si l’adolescent accelerava, frenava, girava, fingia o, simplement, mostrava una vida de fantasia impossible per a la resta dels mortals. Raphinha no va concretar tan esplendorosa jugada, i el Barça ja no va tornar a acostar-se a la porteria de l’Alabès fins al mateix crepuscle del primer temps.

El partit s’havia aturat feia molt, quan Gavi, un parell de minuts després de veure la groga per una entrada a deshora, va anar contra tot en una pilota dividida que va acabar de la pitjor manera. Van xocar els caps de Gavi i Conechny, i va ser tal el cop que tots dos van acabar commocionats i a l’hospital. Això sí, va haver de ser Flick qui convencés el migcampista blaugrana que, per moltes ganes que tingués de seguir, havia de cedir el seu lloc a Fermín. El que no va aconseguir el metge amb els seus consells, ho va aconseguir Flick acariciant Gavi a la banda. A Conechny no va haver de convèncer-lo ningú perquè va haver d’anar-se’n amb el coll immobilitzat i en llitera.

El desconcert va prendre un protagonisme que els jugadors del Barça no sabien com eludir. Els marcatges a l’home proposats pel Xicot Coudet, especialment als tres centrecampistes del Barça, van portar els blaugrana a perdre tot ritme de joc. Antonio Blanco semblava haver-se lligat una corda que l’unís als turmells de Pedri. Manu Sánchez lluitava per treure de polleguera Lamine, que després de passar-se la tarda rebent estopa va acabar el duel aLmonestat. Lewandowski va ser rebut en el partit veient-se aixafat per Guevara i Mouriño. I Raphinha, tan desesperat que fins i tot va recriminar a Casadó que no li passés on devia, no trobava buits per on posar-se a córrer.

L’afició del Barça, cada vegada més gelada, i que ni veia joc ni ocasions, va trobar motius per emprenyar-se amb el confús arbitratge de Munuera Montero. Tampoc li van ajudar els seus assistents, que trigaven la vida en alçar la bandera.

Però si alguna cosa ha guanyat Flick són alternatives. I van funcionar. Va rescatar el tècnic alemany a De Jong i Eric Garcia a canvi de Casadó i Araujo, i el Barça va guanyar dempeus, claredat i, sobretot, en velocitat d’idees. Sense precipitar-se. Sense voler disparar abans de jugar, que era el que estava penant.

Notícies relacionades

Lewandowski li torna el favor a l’Espanyol

Doncic fitxa pels Lakers en un traspàs històric

I no hi ha ningú en aquest Barcelona que entengui millor el joc que Pedri, capital en el gol redemptor. El canari, que se’n va anar a un costat a buscar la llum, va trobar a l’altre costat de l’oceà Lamine Yamal. Aquest, que ja venia de provar els reflexos del porter Owono, va rematar de volea. La pilota va tocar a Tenaglia el just perquè Lewandowski complís el seu deure a boca de gol i demostrés que el seu equip es deixarà l’ànima per la Lliga.

Com més s’acosti a Pedri, el Barça serà més a prop del títol.