L’acudit s’explica sol

Durant aquesta setmana periquitos i no periquitos ens hem menjat amb patates el comunicat d’un poderós Reial Madrid donant a entendre que a l’RCDE Stadium va perdre per culpa de l’àrbitre, que va haver d’expulsar Carlos Romero per la seva entrada a Mbappé. Romero, que per mi el valencià transmet una imatge de bona persona i alhora de galant de telenovel·la veneçolana dels anys 80 que no se la pot treure de sobre...

Entre tots li hem fet massa cas i hem atorgat extraordinari pàbul a aquest comunicat, que ha tingut un altaveu galàctic. Però al final, res més, perquè no ha passat res. Bé, el que comprovarem molt ben aviat serà el to arbitral dels partits que xiulin als blancs a partir d’ara...

S’ha instal·lat un mantra absurd de demostració impossible... "És clar, és que si Carlos Romero hagués vist la targeta vermella, el partit canvia". Bé, és clar que canvia; que haguessin jugat 10 contra 11. Però ¿qui és l’autor de la bestiesa que equipara a posar al mateix nivell "el partit canvia" a "el Madrid obté la victòria", perquè si existeix una indústria de lògica impossible és el futbol i donar per fet que el Madrid guanya l’Espanyol amb un futbolista de més equival a pensar que hi ha lectures des del fanatisme.

L’estadística no enganya

Notícies relacionades

La Vuelta femenina començarà el 4 de maig a la Pedrera

Els promotors bategen el circuit de F1 de Madrid com a "Madring"

Per cert, en aquest segle XXI, el RCD Espanyol (filial oficial del Reial Madrid per als que viuen permanentment en l’odi i continuen plens de pus en la seva ment) ha aconseguit 21 punts contra el Barça i 26 contra el Reial Madrid, després del partit de dissabte passat. Si ampliem l’estadística del segle i enfoquem a tota la història des de l’inici de la Lliga, el RCD Espanyol ha obtingut 112 punts contra el Barça i 117 contra el Reial Madrid.

Per tant, seguint la lògica que expliquen aquests números, hauríem de ser el filial del Barça, ¿no? Doncs res, que segueixen amb la punyetera cançó del filial quan els números són clars. En fi... Que no hi ha manera. I a més de tot això, cada setmana, merengues i culers queixant-se dels àrbitres. L’acudit s’explica sol.