Que malament que conspiren

Els descrèdits arbitrals són tan infecciosos com les forassenyades enrabiades del Reial Madrid. El consorci dels col·legiats, els de curt i els col·legues atrinxerats en aquest camarot arrebossat del VAR, s’ha guanyat a pols la falta d’indulgència amb el col·lectiu. Mai n’hi va haver gaire, perquè l’àrbitre sempre va ser la diana predilecta del sector futboler. Però abans del maleït gran germà un afegitó els amnistiava d’alguna manera: que difícil que és arbitrar en un esport amb regles tan interpretatives i decisions instantànies. Passa que el feliç VAR només ha portat més embolics, un corporativisme irritant i, per descomptat, una sucosa prima econòmica per al que avui és un esquadró arbitral.

Hi ha jutges per tot arreu, un caos. I cadascú opera com li ve de gust sense més explicacions. Avui és mà perquè sí, demà perquè no i la setmana que ve ja ho veurem. Els futbolistes requereixen amb urgència un tallaungles ben esmolat per no caure en fora de joc. I un mateix àrbitre, per exemple Alejandro Muñiz Ruiz, pot expulsar Hansi Flick en el Villamarín "per gesticular protestant" les seves decisions i no condemnar amb targeta vermella l’espanyolista Romero per trepitjar amb traïdoria un bessó de Mbappé. Cada criteri, segons la ventada de torn. Tot antull és possible. Fins i tot certificar per escrit una bola, perquè Romero no disputava la pilota, com es va reflectir a l’acta. I resulta inexplicable que ningú del camarot demanés al col·legiat de Cornellà que repassés el vídeo.

Per cridanera que fos la morrada a Mbappé, sobretot amb el Madrid pel mig, no ha sigut ni serà l’única jugada que mereixi el crit al cel. Des del comitè amb prou feines s’explica res, ell s’ho maneguen a base de circulars de consum intern, cosa que despista encara més el personal. El VAR, que per a aquest columnista només hauria d’existir com a ull del falcó per al gol, ha desnaturalitzat l’essència del joc, poques normes sabudes per tots des del bressol. I fa temps que es van tirar a l’esquena el seu credo inicial: només per a errors flagrants.

Ni en això s’han posat d’acord.

Amb tot, les tatxes arbitrals no justifiquen el solipsisme del Reial Madrid, decidit a enfangar la competició mentre sembra greus sospites d’adulteració i corrupció.

Notícies relacionades

Pedri juga feliç al jardí de casa seva

Medina Cantalejo, al Madrid: "No som corruptes"

Com qualsevol altre club, només faltaria, té tant dret a protestar com els seus adversaris. Si considera que el sistema necessita una reforma hauria de plantejar quines serien les línies a seguir. Ningú té tant altaveu com el Madrid, amb la qual cosa podria obrir el debat per consensuar un millor model, més transparent i amb més unificació de criteris. El gravíssim cas Negreira no li val com a coartada. Fuetejar el gremi arbitral a través del seu canal de televisió i al·legar davant els dirigents federatius una conxorxa en contra seu –com indiscretament va confirmar el president Louzán- només alimenta una crispació innecessària. El primer que va haver de fer el Madrid és descarrilar un Espanyol que el va rebre en descens.

De la rebequeria madridista es desprèn una conspiració en contra seu. En cas de ser així, ¿com és possible que fa un curs guanyés la Lliga amb pràcticament els mateixos àrbitres? ¿Com és possible que en aquesta campanya vagi líder i ja sigui semifinalista de Copa? ¿Com és possible que no li hagin assenyalat un penal en contra? ¿Com és possible que, sense anar més lluny, Lunin no carregués amb el penal el celtista Swedberg, o que s’arronsin tant davant les reiterades protestes de Vinícius? Donar la raó al Madrid només seria possible si es convé que els àrbitres són dolents fins i tot per conspirar.