Pedri juga feliç al jardí de casa seva

Acabada la primera meitat, amb un parcial de 0-4 a Mestalla que era, en realitat, d’11-1 incloent-hi el duel anterior a Montjuïc, Pedri es mirava inquiet els turmells. Va témer el pitjor el mag que encén la llum del Barça, el jove que juga com un veterà. Té 22 anys, tot i que sembla que fa tota la vida que és en aquest lloc on habiten les piranyes. Allà on no hi ha espais. Però ell, tímid i prudent com es comporta fora del camp, es transforma en irreverent i lluminós quan llisca per la gespa.

És el cap. I se sent el cap. Al seu voltant, tot flueix. El futbol es converteix en una cosa deliciosa quan Pedri és Pedri. O sigui, en aquesta temporada ha sigut així durant mesos i mesos. Va fer passades monumentals, preciosa l’assistència a Fermín en el 0-3 despullant la línia de tres centrals dissenyada per Carlos Corberán, el nou entrenador del València, per evitar que es repetís el 7-1 de Lliga. No ho va aconseguir.

Un regal, una tortura

Va ser quan a Mestalla es van veure molts aficionats camí de casa. Ja n’havien tingut ben prou. Pedri és un regal per a qualsevol espectador. I alhora una autèntica tortura per al rival perquè si el teu equip rep 11 gols en només 135 minuts el més lògic és abandonar el seient de Mestalla i tornar-hi afligit, tement-se el pitjor. I no del València a la Copa sinó a la Lliga, on es juga aquest diumenge el futur contra el Leganés.

45 minuts, 43 passades, 41 OK

No és només el que juga Pedri (a l a primera part va fer 43 passades i 41 van ser bones, o sigui un prodigiós 95% d’encert) sinó el que irradia al seu voltant. Flueix en la passada curta i enlluerna en la passada llarga –en va intentar cinc i totes cinc amb èxit–, entre elles la subtil assistència a Fermín i l’inici de l’acció del 0-4. Va detectar amb aquesta mirada panoràmica que projecta el canari la figura de Raphinha sortint pel centre de l’àrea del València. S’estava gestant el triplet de Ferran Torres. Excel·lent la passada del canari, superba va resultar l’assistència final del brasiler perquè l’exdavanter del València completés la nit que no havia tingut mai amb el Barça: tres gols en tres xuts a porta (minuts 3, 17 i 30). Però tot va néixer de la llum que encenia Pedri a cada passada que feia. Caminava com si fos al jardí de casa.

Notícies relacionades

Medina Cantalejo, al Madrid: "No som corruptes"

Flick repeteix i Ferran es multiplica

Caminava tranquil quan tenia la pilota entre aquells peus seus tan delicats i corria, amb esperit de gregari, quan necessitava recuperar-la iniciant la pressió sobre Dimitrievski sense fixar-se ni un sol segon en el marcador. ¿Per què hi havia de perdre el temps? El Barça aixafava el València amb senzillesa (0-4) i ell no en tenia prou, alleujat, això sí, perquè la cama esquerra li va resistir la dura entrada d’Hugo Guillamón, que ni tan sols va merèixer la consideració de targeta groga. El canari també va sobreviure a una altra trepitjada fora de lloc d’Umar Sadiq. Els dos jugadors, que retrataven la impotència del València, es van acabar disculpant davant el canari.

En realitat tant l’un com l’altre s’estaven disculpant davant el futbol perquè Pedri ja és patrimoni d’aquest esport. Mestalla es va quedar en silenci i el canari va ser ovacionat per tots els culers que van anar a València.