Cinc minuts per oficiar el funeral

Necessitava gols el City, dos més que el Madrid, i el responsable d’aquesta parcel·la estava desaparegut. Guardiola va explicar que Erling Haaland li havia dit que no es trobava bé per jugar. Una cosa que es podia sospitar des que el gegant noruec va clavar el genoll a terra dissabte passat en el partit contra el Newcastle. Clavat es va quedar. Però Haaland va viatjar, i la seva presència va produir l’efecte amenaçador que suposa la seva figura i que es va dissipar al saber-se l’alineació.

La banqueta del passat

Haaland es va asseure en una banqueta que guardava les reminiscències del millor City, amb De Bruyne, Grealish, Aké i Doku. Al camp hi havia tres nouvinguts en el mercat d’hivern, com Khusanov, que va haver de viatjar primer a Grècia abans d’aterrar de matinada a Madrid per arreglar el seu passaport uzbek; Nico González, suplantant l’enyorat Rodri, i Omar Marmoush, en la posició que en un principi hauria d’haver ocupat Haaland.

Hi havia també desconeguts com Bernardo Silva, Foden i Gündogan, ombres del que van ser i colossos de vidre que ja no resisteixen dos partits seguits. Rúben Dias i John Stones no van jugar en la Premier per intentar conservar totes les seves forces a Madrid, i Dias es va menjar una llunya napassada d’Asencio a Mbappé, que el va desequilibrar amb una carícia, i Stones va ser substituït quatre minuts després del gol després d’una càrrega de Vinícius quan feia una passada.

De grana va vestir el City aquesta vegada perquè no se’l relacionés amb aquell equip que aterria els madridistes, que jugava com els àngels dirigit per l’entrenador que més disgustos els ha donat en aquest segle. Amb el Barça i amb l’antic City. Va disfrutar com mai el Bernabéu, alliberat, que boti, que boti, que boti el Bernabéu, ballant sobre la tomba del City de Guardiola com cantava Siniestro Total. Quin millor resum per il·lustrar el funeral de l’insigne difunt al sorollós temple blanc. Insonoritzat per als veïns.

Una defensa de juvenils

Notícies relacionades

La companyia catalana Parlem va presentar al Barça un projecte gairebé idèntic al del moldau Birladeanu una setmana abans de registrar-se New Era a Espanya

Lamine Yamal, el «superheroi» d’Espanya, s’emancipa

Els complexos blancs van saltar pels aires quan Mbappé va marcar l’1-0, l’alegria es desplegava quan el francès s’apuntava el doblet a la mitja hora i el Bernabéu bullia a l’ensenyar amb els dits el triplet a l’hora, vivint la seva nit de glòria contra una defensa de juvenils que semblaven haver comprat samarretes falsificades. Tenien fins i tot, l’escut de campió del món de clubs. El vigent campió, no obstant, és el Madrid.

La sentència al moribund es llegia al marcador però es veia en el joc. Mbappé representava un Madrid valent i fresc desbordant el decaigut i decadent City personificat en Dias, Gündogan i Bernardo, que arribava tard al tall, que no va xutar a porteria (una vegada en el primer temps i desviat, una altra en el segon a la grada), que no pressionava ni davant ni darrere, que no controlava el joc a partir de la possessió contra un Madrid que va sortir a veure-les venir. Perquè no estava obligat a arriscar ni era la voluntat de Carlo Ancelotti quan s’enfronta a Guardiola, per desena vegada ahir a la nit. Que ni tan sols feia passades. El súmmum.