La lluita de Lucía Ramo: «No em fa por parlar d'aquell dia. Podia haver mort, vaig veure passar la meva vida»

«No em fa por parlar d’aquell dia, en absolut. Ho puc explicar tot», diu, asseguda en la seva cadira de rodes, Lucía Ramo (Alacant, 1999), jugadora del Bàsquet Girona en cadira de rodes. Aquell dia és el 12 de febrer de 2021. «Em vaig aixecar d’una manera, però me’n vaig anar a dormir d’una altra. Ja no era la Lucía del matí, era una altra Lucía. Va ser molt traumàtic», confessa. «Anava sola, conduint la meva moto per una autovia, i se’m va creuar un porc senglar. El vaig intentar esquivar, per instint. Però no vaig poder. El tenia al damunt, gairebé en el focus. No anava més de pressa del reglamentari, no passava dels 120. Només vaig tenir temps de controlar-ho relativament per prendre una decisió». Quatre anys després d’aquell accident, cada detall, per minúscul que sigui, es conserva amb força dins del seu cervell. «Vaig sortir de la carretera, però em vaig menjar el guarda-raïl. Em vaig quedar penjant, amb la moto a sobre. Això va provocar que se’m trenquessin les vèrtebres i se m’aixafés l’esquena». Pateix una lesió medul·lar D4-D5.

Les paraules congelen la sang. «Com era l’època de la covid, passava poca gent per la carretera. Encara hi havia toc de queda, llavors. Recordo quedar-me molt temps allà penjada, molt. Sense que passés ningú. Per això ho tinc tan present. Perquè estava sola. Estava sola», insisteix, i continua. «Podia haver mort. En aquells moments, vaig veure passar la meva vida. De fet, va haver-hi algun moment en què sí que vaig sentir com s’apropava algun vehicle. Escoltava motors arribant al lloc on era jo. Però passaven de llarg, no s’aturaven. I em vaig aferrar al dolor per sobreviure. Allò em va mantenir desperta. Em feia molt mal l’esquena, i ja no em notava les cames. No deixava de pensar-hi per mantenir-me conscient. Em repetia que no em podia deixar anar, perquè qui sap com hauria acabat. El dolor em va permetre aguantar. Va ser el dolor». Fins al cap d’una estona interminable que uns nois la van socórrer. Quan va arribar l’ambulància, finalment sí, Ramo va posar la ment en blanc. «Suposo que vaig entendre que ja estava en mans de professionals», assegura, amb un somriure lleuger.

La nova realitat

Assimilar-ho tot ja és una altra història. «És molt típic, però és veritat: aquestes són les coses que mai t’imagines que et passaran a tu. Tenia 21 anys, jo. Era esportista, jugava a futbol. Tinc una mentalitat competitiva. Però el xoc de la nova realitat és bestial. El cap em situava a altres llocs, vivint altres moments, no patint tot el que estava patint. Jo feia servir les cames en qualsevol situació, però des de l’accident, el gir és complet. També et dic, he après moltes coses. Sobretot, que només es viu una vegada i cal aprofitar-la». Ramo, a banda de vestir la samarreta gironina a Fontajau, és esquiadora de l'equip del Comitè Paralímpic d’Esquí, i té el propòsit de participar en els Jocs Paralímpics de Milà del 2026. Quan va tenir l’accident, feia tercer d’Educació Primària, especialitzada en Educació Especial, una carrera que s’ha tret, juntament amb un Màster de Psicopedagogia.

Hores i hores d’hospitals, rehabilitacions, reaprendre i reeducar-se no impedeixen que la seva percepció de les coses, malgrat tot el que ha viscut, sigui positiva. Se sent afortunada. Perquè ho pot explicar. Perquè està viva. «Abans d’això, ja tenia una actitud molt bona davant dels problemes. No crec que li hagi de treure duresa, perquè potser em farà ser menys coneixedora de la realitat. Cal trobar l’equilibri, encara que sigui complicat. Però intento que guanyi la part bona, perquè si no t’arrisques a llançar la tovallola en qualsevol instant. Mai no saps quan et rendiràs, quan estàs malament. I tothom té el seu dret a fer-ho. Tothom. Per això no m’agrada minimitzar els problemes de ningú. Cadascú assumeix la seva vida com sap, però jo vull continuar valorant la meva, com ja feia. Vaig sentir que se’m podia escapar. He vist la crueltat amb els meus ulls, però si l’he vist és perquè no he mort. Això és el que no em permeto oblidar».

La jugadora del Bàsquet Girona en cadira de rodes creu que «quan la vida et posa a prova, tu esculls si treus les teves armes o no. L’accident m’ha ensenyat moltes coses de mi que desconeixia que tenia, i dubto molt que les hagués conegut sense passar pel que he passat». En tot l’estat, pel que fa a tractament de lesions medul·lars, els referents són l’Hospital Nacional de Paraplègics de Toledo i l’Institut Guttmann de Barcelona. «A Toledo, a 500 quilòmetres de casa i altre cop sola, vaig descobrir quin futur tindria. Va ser un espòiler del qual m’he trobat i la primera connexió amb l’esport adaptat. Allà, no tot era clínica. Podies agafar una bicicleta, per exemple. Canvia molt la cosa, d’estar tombada al llit a què et donin opcions. Amb qualsevol cosa veies llum», admet. «De pit cap avall, vaig quedar-me amb mobilitat zero. I això vol dir que diferents òrgans queden afectats. De sobte, caus i no saps per què et passa. O no pots controlar l’esfínter. Fins que no assoleixes un mínim d’autonomia o independència, tot és molt dur. M’ha costat molt tornar a gaudir d’una simple dutxa».

Mentalitat contra la incertesa

«Quan la gent et veu en una cadira, només veu la cadira. Però la cadira és el que ens fa arribar als llocs. La cadira no és cap impediment, al contrari», defensa. La seva és una lesió incompleta, que significa que es desconeixen quines possibilitats de regeneració existeixen pel que fa al sistema nerviós. Però Ramo ja s’ha acostumat a les sospites. «Fa temps que no tinc res sota control. La incertesa és fotuda, perquè potser dedico mil hores a moure una mica la cama o guanyar estabilitat, i no sé si servirà per a res. Per això cal tenir una mentalitat forta. A mi m’ha ajudat el fet de tenir una mentalitat d’esportista».

Notícies relacionades

Espanya remunta contra Bèlgica amb dos gols en l’afegit

L’Espanyol afronta un partit amb valor doble a Vitòria

L’alacantina, que s’entrena a La Molina la major part de la setmana, va fitxar el passat estiu per al Bàsquet Girona en cadira de rodes, on l’han acollit «de meravella. És molt agradable, poder gaudir del joc. En això coincidim tots. En passar-ho bé, en sentir-nos a gust». Participar en uns Jocs, seria «un somni». «Sóc molt honesta amb mi mateixa. No havia esquiat en la meva vida, ho faig des de fa un any, i en cadira. És cert que confien en mi perquè ho aconsegueixi i m’han brindat els recursos necessaris per fer-ho, perquè si l’esport adaptat de per si és car, l’esquí encara ho és més; però en aquest esport depens de fer dues baixades perfectes en el moment que les has de fer. I si t’equivoques, no compta. Ho intentarem, això segur».

Una reflexió. «El primer cop que vaig fer-ho, vaig sentir que volava. Quan anava en moto, ho feia per plaer. Perquè m’encantava, em feia una sensació de llibertat. Això ho he recuperat: torno a sentir l’adrenalina». Ramo també reivindica que «els que tenen el poder per executar, haurien de destinar més recursos a l’esport adaptat. Però sobretot el que més necessitem és visibilitat. No podem quedar amagats, ni en segon pla. Ens han de veure». Per acabar, un immens agraïment «a la família. Són el meu pilar. En concret, la meva mare, la Mariloli, que és la meva persona. És important tenir raons. Ella ho és. Ho hem passat malament, però ho hem passat malament juntes». I un desig final. «Intentar ser feliç sempre. Perquè no faria res, si no ho fos. No sempre és agradable ni fàcil, però s’ha d’intentar. S’ha d’intentar».