Valentí Sanjuan: «Vaig córrer tres maratons en un dia i mig gairebé sense dormir. Va ser dur»

Li ha passat de tot durant el repte, retards de vols, va haver de córrer en un pàrquing i fins i tot es va obrir el cap. Però ho va aconseguir...

Hi havia tantes coses que podien sortir malament... Però, sí. La diferència entre les curses i les aventures és aquesta, que hi ha aventura. En les curses saps quan comences, on acabaràs, hi ha avituallaments... En les aventures, en canvi, pot passar qualsevol cosa. Teníem un pla al detall, però els imprevistos es produeixen. Era un pla amb risc.

¿Li preocupaven aquests riscos?

És clar, em van tenir nits sense dormir, però és part de la màgia. Una vegada vam començar, ja no donava temps a pensar res i després tocava anar afrontant-ho tot. El dia que vam agafar el vol amb retard, que meteorològicament va ser el més complicat amb 29 ºC i 90% d’humitat i que vam haver de córrer en un pàrquing perquè sinó perdíem el vol següent, em vaig obrir el cap. En totes les reunions prèvies que havíem tingut sempre vam saber que Hawaii seria la més complicada, però no ho vam imaginar així. Només teníem set hores des de l’aterratge per córrer i tornar a embarcar. Sabíem que si superàvem Hawaii estava tot fet.

¿Quan ho planejaven què és el que més els feia patir? ¿El físic?

Quan comences a veure tot el que podria passar, t’oblides del físic. Havíem de dormir en vols lowcost, ens ha costat la volta al món 2.800 euros. Menjava del que ens donaven a l’avió i dormia en seients minúsculs. El més adient seria dormir en un llit i poder menjar el teu menjar, fins i tot poder dutxar-te, però no era el cas. Aquesta complexitat era alhora un perill, perquè em feia posar el focus en altres coses i vaig oblidar la complicació física de córrer cinc maratons gairebé seguides, que no és poc. Imagina’t que et trobes allí en ple repte i al segon dia et trenques un isquio, s’acabaria tot de cop.

¿Com va ser la preparació física per al repte?

Anava rígid de tant entrenar. Tendó d’Aquil·les, bessons... Molta sobrecàrrega. Van ser quatre mesos de preparació física. Vaig perdre 10quilos per reduir l’impacte al córrer. Però, més que físicament, vaig patir per no estar preparat per recuperar el meu cos de córrer una marató i pujar a 10.000 metres d’altitud, la retenció de líquids, l’estrès, i haver de tornar a repetir... El descans era gairebé nul, en el primer dia i mig vaig córrer tres maratons perquè entre Tòquio i Hawaii era vol directe, i després, directes a San Francisco i tornar a córrer. Vaig dormir quatre hores a tot estirar. Va ser dur.

¿I a nivell logístic?

Vam començar fa set anys. La primera vegada que se’m va acudir va ser el 2018. Volia donar la volta al món corrent i vaig començar a intentar baixar-ho a la realitat per no passar-me tres anys corrent ni haver de desaparèixer del món tant temps. Ho vaig rumiar i em vaig plantejar primer fer les set maratons en set dies i set continents, el que ha fet Verdeliss, però 48.000 dòlars per al repte no ens ho podíem permetre. Així que ho vam conduir i vam decidir organitzar-ho nosaltres.

Ja tenia pràctica organitzant reptes així , ¿no?

N’he fet alguns abans, un va ser 10 ironmans en 10 dies i fa un parell d’anys vaig fer un doble ultraman per l’ELA, però aquest va ser especialment difícil d’organitzar. Durant molt temps no vam creure que fos viable. Calia quadrar massa coses. Aquesta vegada, a més, he gravat un documental per a Prime Video amb l’ajuda de Samsung, que em va proporcionar ajuda econòmic i el dispositiu amb què deixaria constància de totes les mètriques de les maratons.

¿Va pensar que seria impossible?

Sabia que ho aconseguiria quadrar, però hi va haver moments en què estava tot molt negre. Una de les solucions que vèiem era afegir un dia més per als desplaçaments, però no ho vaig voler. L’altra era córrer doble marató a Turquia per fer Àsia i Europa en nou hores, però tampoc m’encaixava. Si ho feia, ho volia fer bé.

Acabar a Barcelona va ser especial, el va acompanyar molta gent.

Em va fer molta il·lusió la gran acollida que va tenir. En reptes anteriors ja m’havia acompanyat molta gent, però veure les cares d’emoció de la gent em va omplir molt. És d’aquells moments en què un s’emociona i s’adona del que ha fet.

¿Pensa ja en el següent?

Sempre. De vegades, no ha començat un repte i ja estic pensant en el pròxim. M’estic plantejant fer una cursa de sis dies a l’Antàrtida i pujar l’Everest.

¿Sempre ha sigut així?

Fa 12 anys que vaig començar a córrer i sempre ha sigut en gran. Mai va ser gradual. Tot va començar en l’època més negra de la meva vida. La meva mare va morir d’un càncer fulminant, em van fer fora de Catalunya Ràdio en la crisi, em va deixar la meva nòvia, l’empresa que vaig crear amb uns amics tampoc va funcionar... Va ser un any molt dur i l’únic que podia fer per acabar amb aquella frustració i dolor que em consumien per les nits era sortir a córrer. Sortia de casa i corria dos o tres quilòmetres fins a les Mapfre. A l’espigó plorava, cridava o només pensava.

Notícies relacionades

Jorge Martín es fractura una mà i es perdrà el GP de Tailàndia

Espanya i el seu reflex en un repte històric a Wembley

¿I d’allí com va passar als reptes?

El càncer de la meva mare ens va deixar molt tocats i la meva germana i jo vam decidir fer una llista de les coses que volíem fer. Sense tenir-ne ni idea, vam decidir fer un ironman, i quan vam creuar la meta junts, sabent que era per la meva mare, vaig saber que això em donava vida. No sabia que arribaria on soc avui, però sí que volia continuar fent-ho.