Una nit d’època

En el futbol la memòria és necessària perquè això, en realitat, va de records. Els equips, les generacions, les èpoques van necessitar sempre episodis molt concrets i carregats d’èpica que servissin per confeccionar un relat que perdurés per sempre. El Barça de Flick, de Pedri, de Cubarsí, de Lamine, de Raphinha i de tants d’altres va trobar el seu en l’anada de les semifinals de la Copa. Però també Simeone, Julián Álvarez o el flagell Sorloth. I tot gràcies a un monumental partit en el qual el Barcelona, meravellós, va remuntar per després cedir un empat contra un portentós Atlètic en l’afegit. El 4-4 va remetre a aquelles nits dels 90 de brolladors etílics de gols i joc canalla en què amb Romario, Caminero, Pantic o Pizzi tot semblava possible.

«¿Era Déu a tot arreu i no assegut al cel mirant cap avall?». Això li va donar per escriure Kerouac a La ciudad pequeña, la gran ciudad. Era la seva primera novel·la, però convenia ja definir el camí cap al cim. Simeone devia veure una infinitat de déus adolescents a Montjuïc, convençuts que ni tan sols un Atlètic que havia marcat dos gols en els primers cinc minuts podria resistir la seva ràbia juvenil.

Només va fer falta veure com Pau Cubarsí va celebrar el seu primer gol com a professional després d’aprofitar la mala nit matalassera a les marques a pilota aturada. Cubarsí va buscar l’escut i li va estampar els petons que va poder, amb la innocència i els nervis de la primera vegada.

No fa tant, un Atlètic com aquest hauria desintegrat el Barça amb un inici tan furiós com el protagonitzat en la nit de Barcelona. Va trigar 20 segons Julián Álvarez a forçar un córner; un minut a marcar un gol de murri; i sis minuts a aprofitar un error de Kounde i oferir el 0-2 a Griezmann, que venia de ser el seu assistent.

Però el Barça, que semblava acusar els cops, que no s’explicava com Ferran Torres, que havia deixat Lewandowski a la banqueta, fallava un gol cantat, es va aixecar amb una fúria tal que l’Atlètic es va sentir de sobte diminut. No hi ha ara centrecampista a Europa amb la incidència en el temps i l’espai de Pedri. No content amb això, el canari va ser qui va coronar l’acció que obria la remuntada. Ho va fer després que Kounde i Lamine Yamal entenguessin que Javi Galán i Gallagher viurien a la lluna.

El Barça va trigar un parell de minuts a empatar el partit. Raphinha va enroscar la pilota en un córner perquè Cubarsí descobrís com de pura pot ser la felicitat.

Tan desconfigurat estava l’Atlètic llavors que va tornar a perdre la seva essència defensiva amb un altre error groller, una altra vegada en un córner botat per Raphinha. Iñigo Martínez es devia veure com aquell faroner del conte de Poe: «És estrany que mai observés fins aquest moment quin so monòton té aquesta paraula... ‘Sol’». Ningú va perseguir el brau central en el 3-2, a un sospir del descans i amb un segon acte en el qual Pedri va treure el pèndol i Lamine va donar les bufetades de geni davant Juan Musso, que no veia el moment que allò acabés. Quines coses.

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

Lamine va embogir Reinildo i va tirar un túnel a Lenglet perquè el tot just acabat de sortir Lewandowski marqués. Però ningú podrà negar mai a l’Atlètic els seus exercicis de fe, alleujats primer amb el gol de Llorente i fascinat després al veure com Kounde relliscava i Sorloth atrapava l’empat definitiu.

Barça i Atlètic van oferir un bonic homenatge a un esport tan poc assenyat com el futbol.