Una estona al Paradís

Infern, Paradís i al final un empat que ens porta al Purgatori. El Barça va reordenar contra l’Atlètic de Madrid la lectura de la Divina Comèdia de Dante. En un partit capicua, els deu minuts inicials i els deu finals van ser per a l’Atlètic, i al mig els 70 restants ens van oferir una oda blaugrana: la insistència, el domini, la gosadia de la joventut, els genis, la combinació feliç d’un talent col·lectiu que diverteix i ensenya.

"Deixeu fora tota esperança", semblava dir el 0-2 a favor dels matalassers en el minut sis de partit, com si es convidés a entrar a l’Infern. Però els duels contra l’Atlètic tendeixen a la desmesura, ja ho sabem, i al davant hi havia un grup salvatge –gràcies, Javier Marías– que no es donaria mai per vençut. Van ser quatre gols i podrien haver sigut més, però a casa som més de la forma que del contingut, del com que del què. El que ens importa és com es van aconseguir aquests gols, la intensitat que aclaparava l’Atlètic: la rapidesa de les passades i els desmarcatges, les recuperacions immediates. L’alegria amb què els nois es van deixar anar i van començar a combinar amb passades, túnels, talons i esperons, però sense adornar-se com un vers barroc però inútil, no, de cap manera: cosien les jugades amb tot el sentit de l’efectivitat.

Notícies relacionades

«Si veus aquest Barça és l’ADN Flick»

Marc Márquez cau i cedeix a Àlex el testimoni en el Mundial

Hi va haver un temps en què aquests partits els gravàvem en vídeo o en DVD per no oblidar-los, gairebé com un codi tribal: conservar l’estil perquè l’aprenguin les futures generacions. En l’era digital ja no fa falta, i potser la millor empremta siguin els grups de WhatsApp, els diàlegs amb els amics que neixen espontàniament durant el partit. "Pedri, Pedri, Pedri, Pedri", escrivíem dimarts una vegada i una altra.

Amb el 4-2 podria haver arribat el cinquè, però van arribar els canvis, el cansament, i contra l’Atlètic ja se sap. Si això no fos una eliminatòria de Copa, diria que no cal amoïnar-se pel resultat és i l’important és que el foc del joc és del Barça. Però no és del tot cert: aquest empat ens obliga a sortir del Purgatori per tornar al Paradís. Dante, estimat, sigues el nostre guia al Metropolitano.