L’estiu en què Spassky va perdre la guerra freda

Boris Vasilievich Spassky (Leningrad, actual Sant Petersburg, 1937) ja no va poder més. No havia pogut dormir, tot i que en ell fos normal durant aquelles setmanes d’estiu a Islàndia. Tancat a l’habitació del seu hotel de Reykjavík, va agafar el telèfon i va anunciar al jutge que es rendia. Que després de 50 dies d’insuportable turment, ja no caldria que fes el moviment 41. No reprendria la final de 1972. Bobby Fischer, capaç de convertir la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica en un joc de nens en el qual ell s’erigia com a indesxifrable messies, ja podia arrabassar-li la corona mundial d’escacs. Spassky, sí, va perdre (12.5-8.5). I aquella caiguda davant el salvatge Fischer amb 35 anys –el geni de Brooklyn en tenia 29– el va portar a replantejar-se si fins aleshores havia viscut com volia.

Spassky va morir als 88 anys. Ho va fer purgant massa dimonis i tornant a Moscou després de més de tres dècades vivint a França, país al qual va emigrar, al casar-se amb una francesa; i fins i tot es va nacionalitzar francès i va representar el país en tres olimpíades d’escacs.

"Era un home de pensament liberal que mai va acceptar la mentalitat soviètica. Fins al punt de definir-se com a nacionalista rus i monàrquic", va escriure sobre ell al llibre Cómo la vida imita al ajedrez l’excampió mundial Garry Kasparov, que el va disseccionar: "El seu temperament despreocupat no anava d’acord amb l’ingent treball que exigeix una llarga permanència al cim".

Va estar en un camp de refugiats, i amb tot just cinc anys, quan Spassky va començar a buscar vies d’escapada en un tauler fins a convertir-se en un d’aquells nens prodigi que la maquinària soviètica no podia desaprofitar. De pare militar, absent, havia hagut de fugir amb la seva mare de Leningrad després dels bombardejos de la Luftwaffe nazi en la segona guerra mundial.

No va trigar a convertir-se en una referència clau per a aquella Unió Soviètica que havia convertit els seus escaquistes en tòtems intel·lectuals sobre els quals alçar el mentó davant el món. Especialment, davant els Estats Units. Entre el 1948 i el 1972 no hi va haver campió mundial que no fos soviètic. Totes les finals, a més, van ser disputades entre jugadors de l’URSS, en què va destacar Mikhaïl Botvinnik i, és clar, l’armeni Tigran Petrosian.

Notícies relacionades

Carlos Sainz comença a impulsar Williams en la nova etapa

El Barça resisteix fins al final, però afegeix un altre clàssic perdut

I va ser a Petrosian a qui Spassky va arrabassar el títol, en el seu segon intent, el 1969. Es va convertir així en el desè campió del món de la història. No va poder conservar la corona més de tres anys perquè en el camí es va creuar Bobby Fischer, un escaquista l’agressivitat del qual traspassava els límits del tauler. Massa per a Spassky, que en el Mundial de 1972 va arribar fins i tot a jugar d’esquena al públic i repenjat a la butaca. Com si allò pogués atorgar-li pau.

Spassky havia guanyat sempre Fischer, fins que la derrota en la Partida del Segle de Reykjavík (el truculent retrobament que va perdre el 1992 a l’ex Iugoslàvia només va tenir un interès econòmic) el va condemnar a un segon pla. Fischer, que havia deixat a tothom tirat en la inauguració perquè no estava d’acord amb la bossa econòmica, que va exigir al millor artesà d’Islàndia el millor tauler, que reclamava que li tanquessin la piscina perquè ningú el veiés en banyador, va acabar per devorar-lo.