El Barça de les primeres vegades

Les primeres vegades gairebé mai són perfectes, però marquen. Ni Gerard Martín oblidarà el seu xut al bot en un episodi només possible a partir d’una genialitat de Lamine –Barrenetxea va dimitir i Javi López va caure de cul davant la retallada–, i Casadó simplement era allà per veure com li rebotava la pilota després d’un xut de Olmo. Què hi fa. Els seus petons a l’escut, com els de Cubarsí contra l’Atlètic, no són més que la metàfora del sentiment de pertinença d’un grup de xavals que fa un grapat de mesos mai hauria imaginat un present semblant.

Imanol Alguacil, que va igualar els 324 partits dirigits a la Reial Societat per Alberto Ormaetxea –sí, qui va dirigir aquell equip capaç d’enfilar dues Lligues a l’alba de la dècada dels 80–, no estava per a celebracions. Si bé era conscient que la seva guerra no passava per Montjuïc, tenint a la cantonada el duel contra el Manchester United a l’Europa League, es va veure engolit per la frustració al veure com un pla molt ben parit se n’anava pel desaigüe després d’un bon primer quart d’hora.

Una d’aquelles maniobres d’esquena que fa servir Lewandowski per esquinçar les línies defensives rivals va servir per llançar a Dani Olmo des de la mateixa línia de mitjos. Aquest, que tenia 40 metres per davant, va agrair de valent que Elustondo se’l carregués. Quintero González, jutge de l’assumpte, es va ficar la mà a la butxaca com un llamp per ensenyar-li la vermella. Javi López li reclamava que ell era a prop, que podia anar a l’ajuda. Però el col·legiat no va entendre de raons.

Aquí es va acabar el partit per a una Reial que ja havia arribat a Barcelona sense alguns dels seus millors futbolistes, com els sancionats Aguerd i Kubo o Becker, i que va deixar a la banqueta el tocat Oyarzabal. Allà l’acompanyava el seu jugador més creatiu entre línies, Brais Méndez.

Martiri

Expulsat Elustondo, i amb Pedri en el seu estat de gràcia habitual, el Barça no va trigar ni deu minuts a trobar les vies que se li havien negat. Així, va poder fer els gols de Gerard Martín i Casadó, a qui Flick havia rescatat per deixar descansar Balde i De Jong. Casadó, que havia sigut tancat al bagul del tècnic en una d’aquelles decisions impopulars que només tenen sentit amb el vent a favor, es va poder convèncer de la importància del seu paper.

Notícies relacionades

Radiografia al ‘tsunami’ golejador creat per Flick al Barça

Sandor cau contra Puello i diu adeu al cim del superlleuger

En ple martiri de la Reial Societat, i amb Alguacil traient de la tempesta a Zubimendi i Barrenetxea, el Barça es va agradar de valent. Va evidenciar que les rosques de Raphinha des del córner martiritzen els rivals –el gol de Casadó va néixer allà, però també el d’Araujo, el primer en aquesta Lliga i després d’un rebuig de Remiro. Va disfrutar de l’ovació a Pedri, que abans d’anar-se’n a descansar va rematar al travesser. I va veure com Lewandowski tancava la feina posant el peu i donant encara més sentit al xut d’Araujo, un altre que anhelava una tarda així.

Líder i amb els gols per bandera, el Barça reprèn dimecres la seva baralla per la Champions a Da Luz, allà on no fa tant va entendre que aquesta temporada és capaç de tot.