La resurrecció de Marc Márquez

Hi ha històries que són mentida. Aquesta no ho és. Aquesta és tan autèntica com el seu protagonista. Com els seus protagonistes. I, és clar, comencen des de baix, des de petits. És la vida de Marc Márquez Alentà i tot el que l’envolta, començant per la mare, Roser Alentà, i acabant pel pare, Julià Márquez, sense oblidar el petit, que és el més gran, perdó, el més alt, Àlex Márquez Alentà. El que acaben de protagonitzar tots ells és el fruit d’una passió. Res estava programat. Res. Van començar jugant amb les motos en pàrquings de grans superfícies, van passar a circuits de kàrting, van créixer en traçats permanents fins que es van convertir en campions del món de manera imparable.

Àlex, per descomptat, a l’ombra de Marc, però sent tan veloç, tan professional, tan determinant com el seu germà gran. «Jo sempre ho dic, l’Àlex és dièsel, necessita el seu temps, necessita tenir-ho tot sota control i, quan ho té tot a les seves mans, és, com acaba de demostrar, tan ràpid com jo. O gairebé», explica Marc.

La història es va torçar per a tots ells quan Marc es va trencar l’húmer dret a Jerez, el 2020, després de protagonitzar la temporada més impressionant de tots els temps, coronant-se campió del món de MotoGP després de guanyar 12 de les 19 carreres i acabar segon en sis.

Des d’aquell accident tot ha sigut patiment per al més gran dels Márquez, que sempre es va sentir avalat i protegit pels seus. Hi va haver un dia en què Marc va decidir jugar-s’ho tot i va viatjar a la clínica Mayo de Rochester (EUA), on li van destrossar l’húmer i l’hi van reconstruir en el mateix quiròfan. Era la seva aposta: o tot o res. Marc volia demostrar que encara podia lluitar per la victòria.

Final de cicle a Honda

Per això, després de mesos i mesos de rehabilitació, gimnàs, massatges i pràctiques en secret en circuits recòndits i amagats, va decidir que no podia seguir a Honda, tot i que tingués el sou més esgarrifós que ha tingut cap pilot. Va demanar alliberar-se d’aquesta creu, els japonesos, de la mà del campió Alberto Puig, que va fer el cor fort, el va deixar lliure i li va perdonar l’any de contracte que li quedava.

I Márquez se’n va anar al Gresini Racing Team Ducati, on hi havia el seu germà Àlex. Ho veuen, sempre en família. I allà, amb una moto de l’any anterior, amb una Ducati del 2023, es va enfrontar als millors del 2024. I, no només hi va tractar, sinó que els va guanyar tres grans premis. Marc va cridar l’atenció dels capitostos de Ducati, la fàbrica que domina el Mundial. Quan Gigi Dall’Igna, el guru i creador de la invendible Desmosedici, i Davide Tardozzi, team manager de l’equip de Borgo Panigale, van comparar la telemetria de Marc amb la de la resta de pilots vermells, inclosos Pecco Bagnaia i Enea Bastianini, els oficials, es van adonar que Márquez era el seu pilot.

L’inici d’una cosa gran

Per això, en una jugada impensable, quan ja tenia lligat Jorge Martín, que acabaria sent campió amb una de les seves motos, Ducati va anunciar que Marc Márquez Alentà seria el company de Bagnaia en els pròxims dos anys.

Notícies relacionades

L’alerta meteorològica obliga a suspendre el Vila-real - Espanyol

El Barça o el tsunami golejador de Flick

No sé si és irrepetible guanyar 12 de 19 carreres i ser segon en sis més, però el que Márquez va fer el cap de setmana passat a Buriram (Tailàndia) sembla l’inici d’una cosa monstruosa. MM93 va aconseguir la pole, va guanyar l’esprint dissabte, va guanyar el GP diumenge i va fer la volta ràpida. I tot això ho va fer com va voler, quan va voler i on va voler.

No tots els esportistes són capaços de ressuscitar cinc anys després, però Marc ha començat a veure el final del túnel. «Del braç, de l’húmer, us n’oblidareu vosaltres, potser, però jo el tinc molt present», va comentar a EL PERIÓDICO abans d’abandonar Tailàndia. «Allò va ser duríssim, però va ser l’inici d’una cosa gran. Quan vaig començar a pensar a com tornar a ser competitiu no sabia que acabaria al podi al costat de l’Àlex en la primera carrera del 2025. És un somni, una cosa que ni en les millors nits vam poder imaginar, ni l’Àlex ni jo. I, sí, ha sigut meravellós per a tota la família».