Que renovi Szczesny

A Pau Cubarsí, amb 18 anys, li exigim que jugui sempre concentrat i atent a les marques, que posi un peu ben delicat en els desplaçaments i un de ben dur en els duels. I, és clar, que tingui el desvergonyiment i el tremp de veterà de Matusalem. O de Szczesny. Fins i tot en escenaris tan intimidatoris com Da Luz, on és fàcil que se t’empassin enmig de la cridòria, la boira, els petards i davanters amb la determinació homèrica de Pavlidis. Potser ja seria l’hora de recomanar a Cubarsí que es deixés barba, tal com dicten els cànons dels defensors ferotges i amb males puces. Potser així hi hauria qui pogués perdonar els seus errors de joventut, més que necessaris en un procés de maduració.

Cubarsí va deixar el Barça en inferioritat en un d’aquells episodis que et persegueixen. Amb més d’una hora al davant, i després que De Jong es veiés sepultat en el seu món, es va trobar amb el mateix dilema amb què es va enfrontar Araujo amb Barcola en la dramàtica caiguda contra el PSG de la tornada de quarts de la Champions de la temporada passada. I Cubarsí va prendre amb Pavlidis la mateixa decisió. En comptes de deixar-lo rematar i esperar que Szczesny continués jugant amb el rosari a les manyoples, va optar per carregar-se’l. Aquella mateixa confiança extrema en les seves possibilitats que el ha convertit en titular sense discussió en el Barça és la que ara potser el va portar a pensar que podria tocar la pilota abans d’escombrar el davanter. Però què seria d’un defensa si no recorregués a la valentia. Ja tindrà temps de mesurar-la.

Com que tot necessita una empremta estadística, Mister Chip va donar una d’aquelles dades que ajuden a tenir perspectiva: amb 18 anys i 42 dies, un futbolista tan jove no havia sigut mai expulsat d’un partit d’eliminatòries de la Champions.

Amb el Barça enmig d’un bon embolic, doncs, el que li tocava a Hansi Flick era tramar un exercici de supervivència que li permetés sortir com més indemne millor contra un Benfica que això de jugar a tomba oberta li va de primera.

Notícies relacionades

Auge i caiguda del Pelé rus

El Pitoniso Pito i Maragall

A Flick li podríem rebatre que, a l’hora de reformular la defensa amb Araujo, es desfés d’Olmo i no de Lewandowski. Tot i que un bon entrenador, a més d’estrateg, ha d’anar amb molt de compte amb la gestió d’egos. No és poca cosa. A més, amb Pedri en ple estat de gràcia i amb el do de la ubiqüitat més que desenvolupat, el tècnic devia pensar que ja en tindria prou. I no es va equivocar. El polonès hi va deixar la pell. Just el que se li va demanar.

Aquest Barça, més enllà del valor de les peces individuals, el defineix aquesta fe grupal que acostuma a acompanyar els equips campions. Una mentalitat guanyadora que Flick ha incrustat a les meninges dels seus jugadors. Qualsevol se sent capacitat per ser el millor. Com Iñigo Martínez, un individu sense por que un dia envia a pastar fang un tiktoker per posar-se pesat i a Lisboa tira la seva canyellera a terra perquè l’àrbitre no expulsa qui li ha trepitjat la tíbia. O com, per descomptat, Szczesny, que a Lisboa va jugar el seu millor partit des que la lesió de Ter Stegen va obligar a retirar-lo de la jubilació. El porter que vaporeja va fer vuit parades i va veure la llum quan un fora de joc va impedir que li assenyalessin un penal en contra. Ja pot renovar.