Una bretxa d’incertesa

Continuo resistint-me, però al final Wojciech Szczęsny aconseguirà que aprenguem a teclejar Wojciech Szczesny i deixem de buscar, copiar i enganxar el seu nom. L’exhibició a Lisboa del porter polonès del Barça té un mèrit especial, perquè jo seria incapaç de trobar la motivació necessària per rendir al màxim nivell després d’haver abastat el cim de l’ésser humà: jubilar-se als 34 anys.

Però Szczesny va tornar de la seva retirada i comencem a parlar del porter. Com sempre, d’algunes coses se’n parla molt i d’altres se’n parla poc. Es parla poc del fet que s’assembla a El Rubius, el youtuber. Es parla molt que Szczęsny fuma, i pel que sembla ni ho amaga. A mi em sembla perfecte, perquè està molt bé que les minories i els nens tinguin referents. Per fumar LM Light en l’institut i jugar a futbol em van fer sentir culpable.

Si Szczesny continua jugant bé, potser acabarem tenint un problema de salut pública. Dècades de campanyes de conscienciació quedaran en res. Centenars de milions aniran a les escombraries i altres centenars caldrà gastar en sanitat perquè els xavals tornaran a fumar i abandonaran hàbits saludables. La roba farà pudor de tabac com abans. Tota una conquesta social saltarà pels aires. Tornaran els cigarrets de xocolata i els regalaran els padrins a les comunions.

Un matís que m’agrada del futbol és el següent: és compatible que el teu equip faci un gran partit i que el teu porter sigui l’heroi. Després de veure al Barça contra el Benfica podria escriure que el futbol va de donar-la als bons, de lluitar convençuts i juntets, de gaudir d’una miqueta de sort i d’encertar en aquells moments. Podria escriure que no hi ha gaire més secret, però aviat hauria de deixar de facturar perquè llavors aquí què explico. Jo, que sovint somio que ja no m’agrada el futbol i visc feliç i tranquil, tan tranquil, retirat en un poblet, estic atrapat perquè em beneficio del futbol i alhora el pateixo, l’estimo i l’odio, i sobretot hi sobrepenso.

Notícies relacionades

El Barça retorna a l’aristocràcia europea: de Valverde a Flick, sis anys on ha canviat tot

"Jorge és un guerrer, però cal anar a poc a poc", diu el doctor Charte

En aquesta línia, aquests dies he anat modelant una teoria. És la teoria de la ruleta russa. A diferència d’altres esports, el futbol sempre tindrà una mica de ruleta russa. Per molt bon partit que facis, el rival sempre tindrà una bala per castigar-te. I alhora, en atac, és la ruleta russa al revés: ser superior en el joc no et garanteix arribar al gol. Pots guanyar-te el dret a la majoria de bales, però sempre hi haurà un espai buit al revòlver. En un partit de futbol pots ampliar o reduir les probabilitats, però aquesta bretxa d’incertesa és la que de debò converteix el joc en únic, i ens atrau.

Aquesta bretxa garanteix la por i la il·lusió, i no hi ha al món dos motors més potents. Pot ser que en això la Champions no tingui rival ara. A la Lliga, si estàs lluitant a la zona baixa, l’emoció es limita a la por i similars. En un enfrontament de Champions camines sobre un filferro que et manté a la mateixa distància de la por i la il·lusió de manera constant. La diferència al final és un abisme, amb el resultat a la mà, però la clau sol decantar-se per tot just un detall.