Victòria amb sang de Pogacar en la Strade Bianche

La llegenda diu que per a un caçador no hi ha res de més perillós que enfrontar-se a un animal que estigui ferit. El risc el volta i la reacció de la bèstia malmesa pot ser letal. Tadej Pogacar va guanyar la Strade Bianche, la tercera del seu palmarès, amb sang i ferides, amb l’èpica que sempre acompanya els grans campions, per convertir-se en mites de la bicicleta i perquè visquem tots immersos en l’era Pogacar, que serà irrepetible com també ho van ser les de Coppi, Anquetil, Merckx, Hinault o Induráin.

Ferit és com va arribar a la plaça del Campo de Siena, un lloc històric perquè pogués celebrar la victòria de la Strade Bianche més dura i més difícil de guanyar perquè al davant hi va tenir un rival consistent, el britànic Tom Pidcock, i perquè una caiguda molt forta a 50 quilòmetres de la meta va poder enviar-lo a l’hospital i qüestionar la temporada.

Pogacar va tenir moltíssima sort perquè va rodar per sobre l’asfalt, perquè va fer una volta de campana i va acabar a la campanya toscana. Adolorit i alhora enrabiat, l’eslovè va tornar a pujar a la bici. Després la canviaria. Es va col·locar les cales i va recuperar l’alè després de l’empenta solidària i reglamentària del seu director, Joxean Fernández, conegut per tothom com a Matxín.

Pidcock va mirar enrere, mentre el britànic Connor Swift, que anava amb ells, va seguir la trajectòria de Pogacar però va poder evitar la caiguda. Al cap d’un moment, el polonès Michal Kwiatkowski, que va ser campió del món a Ponferrada 2014, va caure a terra en el mateix lloc, es va fer mal al colze esquerre i va haver d’abandonar. "Va ser un error. Coneixia la corba perquè l’havia traçat unes 20 vegades. Però anava massa de pressa i em va patinar la roda posterior. Espero que només tingui ferides superficials perquè després d’una caiguda no saps mai com reaccionarà el cos", va dir. Amb el mallot de campió del món esquinçat per diversos llocs, amb ferides a l’espatlla esquerra, les mans, la cama i el darrere, va seguir en carrera Pogacar. Pidcock el va esperar. Hi havia bon rotllo entre els dos.

Una victòria fantàstica

Notícies relacionades

Paula Sevilla aconsegueix un bronze històric en 400 en l’Europeu

Sara Carmona: "Ho faig per totes les dones"

Tots dos van continuar retallant quilòmetres fins a Siena. La parella va anar superant els diferents trams de terra blanca, l’sterrato toscà. El primer atac de Pogacar es va produir quan faltaven 76 quilòmetres per a l’arribada, molt a prop del lloc escollit fa un any per saltar. Llavors, el fenomen eslovè es va quedar sol. Aquest cop, Pidcock, dues vegades campió olímpic de bici de muntanya, ho va aguantar abans d’agafar Swift, que anava a la fuga.

A partir d’aquí, Pogacar es va anar recuperant, a vegades a roda de Pidcock i a vegades fent relleus al britànic, fins que va arribar el sector 15 de terra, a 18 quilòmetres de la meta. Un pendent dolorós com les ferides que tenia li va servir per accelerar. El seu rival va aguantar, però no prou. Va aconseguir fer forat i ja no el va veure fins a la meta. Va ser una fantàstica victòria de Pogacar, que ara tindrà dues setmanes de recuperació fins que arribi la Milà-Sanremo del 22 de març.