La gran rebel·lió del Barça

Els blaugrana van témer el pitjor quan es van veure amb un 2-0 en contra a 20 minuts del final contra un Atlètic que buscava redempció després de la polèmica eliminació continental contra el Reial Madrid. Però l’equip de Flick és un grup que no es rendeix, que resisteix tant la frustració com la derrota, per insuportable que pugui ser la pel·lícula. En un tres i no res, i després que el tècnic alemany capgirés el seu pla de partit, el Barcelona va aconseguir culminar una de remuntada de les que no s’obliden. Una rebel·lió amb gust de campionat. Iñigo Martínez es va encoratjar just a temps en la seva pitjor nit; Lewandowski es va corregir amb una maniobra extraordinària per negar el pas del temps; Ferran Torres, sempre feliç en la urgència, va fer callar el Metropolitano amb dues martellades, i Lamine va trobar la glòria en la cama de Reinildo. L’agonia es va acabar enjogassant amb la grandesa.

D’acord. Frenkie de Jong arrossegava molèsties i ni tan sols va posar els peus a la banqueta. Semblava que podia ser un bon dia perquè Flick es recordés de Casadó: hi va haver un temps en què el ritme salvatge de l’equip depenia de l’energia d’aquest vailet, en què la identificació del grup passava per la seva ànsia juvenil i les seves cames de trotador. I Casadó, que hi va haver de donar unes quantes voltes, no tant a l’absència de De Jong, sinó a un error comès precisament en la que havia sigut l’última derrota blaugrana –quan el mes de desembre passat, sí, contra l’Atlètic a Montjuïc, es va atrevir a rebutjar de taló on no tocava–, es va retrobar amb una nova oportunitat.

Sense parcel·les lliures per circular, sense capacitat per accelerar havent aconseguit Simeone que el partit es jugués en plans seqüència molt llargs i amb una pilota medicinal, tot el joc entre línies del Barça depenia del que pogués inventar Pedri. Ho va aconseguir abans que es tanqués el primer acte, però Lewandowski va posar el peu tan baix que la pilota va anar directe cap a la part superior del travesser. L’Atlètic va insistir en el càstig marcant un minut després.

En aquest 1-0 coronat per Julián Álvarez hi va caldre buscar raons al flanc dret del Barcelona. Els blanc-i-vermells van tenir clar des del principi que atacar l’esquena de Kounde en les previsibles desconnexions defensives de Lamine atorgaria rèdits. Kounde se’n va anar al costat de Lamine a la recerca d’una sacada llarga d’Oblak. Reinildo els va guanyar la partida, i llavors Griezmann, al qui no li fa falta córrer per continuar creant, va idear el contraatac perfecte. Iñigo Martínez no va tirar bé la línia del fora de joc, Giuliano Simeone va exercir de triler amb una passada enrere i Julián Álvarez va completar la feina.

D’aquesta manera se n’anava al vestidor el Barcelona, capcot, conscient que el seu monòleg territorial no havia servit de gaire i que no havia trobat la forma de facilitar la vida als seus futbolistes referencials. El 2-0 embocat per Sorloth davant una altra badada d’Iñigo Martínez i després que Pedri reclamés sense èxit una clara mà de De Paul que l’àrbitre va entendre com a massa llunyana bé hauria pogut haver sentenciat els de Flick.

Però el Barça va demostrar que no hi ha equip ara a Europa que iguali la seva determinació, la seva fe en la victòria, la seva capacitat d’aixecar-se totes les vegades que faci falta.

Notícies relacionades

Himne a l’alegria

Tal faràs, tal trobaràs: una remuntada de campió

El final de festa protagonitzat per Ferran Torres, el gran líder d’una segona unitat cada vegada més acostumada a les gestes quan les nits fan figa; Lewandowski, lluny del cementiri d’elefants, i Lamine Yamal, amb un talent que no hi ha ningú que sigui capaç de frenar –tampoc els esquers de Simeone–, parla d’un equip sense igual.

I amb maneres de campió.