El primer disgust contra el Madrid

Cata demanava que el Reial Madrid vingués a competir. Ho van intentar, sobretot en la primera part, i van acabar guanyant. Les jugadores d’Alberto Toril van tenir més la pilota que en altres ocasions i van amenaçar la portera blaugrana. Però el poc perill general sempre quedava contrarestat per la mallorquina. Va ser un dels clàssics més igualats de la història. Una pressió molt intensa va asfixiar per moments el Barça, que va trigar poc a trobar la tecla per superar-la i crear joc.

Amb ocasions pels dos costats, el partit va ser trepidant. No només pel ritme, sinó per la quantitat de detalls davant una afició que va omplir l’Estadi Olímpic de Montjuïc (35.812 espectadors).

Malgrat l’intercanvi de cops, el marcador mantenia el resultat inicial. El Barça estava amb 10 mentre Caroline Graham Hansen, amb un gest estrany al genoll, estava sent atesa a la banda. El Madrid va aprofitar la reubicació blaugrana per treure ràpid i beneficiar-se de la inferioritat numèrica de les locals.

Els codis no els compren els milions, va quedar clar. Segons després, Moller va servir una centrada que Alba Redondo va rematar de cap i va superar Cata Coll. En només 3 dels 19 clàssics disputats, l’equip blanc havia aconseguit posar-se per davant al marcador.

Esbroncades a la col·legiada

Una sonora xiulada va inundar el Lluís Companys. Aitana demanava calma, i Pajor animava les seves companyes. Alexia es mirava la celebració blanca amb les celles arrufades. Van marxar al descans perdent i el ja per si mateix fred matí es va congelar una mica més.

El desconcert ho va ennuvolar tot. Les intencions del Barça, que a mesura que van passar els minuts es van anar diluint, i les ocasions, que cada vegada eren més erràtiques. La nuvolada que amenaçava l’estadi culer també es va colar en la ment de les futbolistes entrenades per Pere Romeu. Estaven inconnexes i precipitades, amb una urgència que no els deixava crear. Buscaven el gol, amb certa ansietat, i es van oblidar que el seu futbol és la millor via per trobar-lo.

Pluja i calamarsa

Es van abonar a la verticalitat i van utilitzar les bandes com a via per atacar. Mapi León es va col·locar a la banda esquerra. Des d’allà va enviar una pilota bombada i llarguíssima. Caroline Graham Hansen va rematar amagant-se malgrat saltar. Va entrar neta per desfermar la bogeria. Amb els braços oberts va recórrer de tornada el camí fins al centre del camp. Alexia va esprintar per recollir la pilota que descansava finalment al fons de la xarxa. Quan la pilota va tornar a rodar, va començar a granissar.

El Barça es va trobar més còmode. Li va donar una mínima pausa que li va permetre créixer. Recuperant els moments més lúcids de la primera part, el Barça es va instal·lar davant l’àrea blanca. Les van assetjar, una vegada i una altra. Les van sacsejar, però el Madrid es va mantenir dret. No s’havien vist en cap altra. La col·legiada va anul·lar el gol de Jana que suposava el 2-1 per un fora de joc inexistent de Graham Hansen en la jugada.

Màxima desorientació

Notícies relacionades

El Barça retorna a l’aristocràcia europea: de Valverde a Flick, sis anys on ha canviat tot

"Jorge és un guerrer, però cal anar a poc a poc", diu el doctor Charte

Allà el Barça es va quedar congelat. En ple xàfec es va desfer. I el Madrid va aprofitar la seva única ocasió. Caicedo va centrar i Weir va rematar. Es va fer el silenci a Montjuic, on només se sentia l’aigua xocar contra el terra. La desorientació va ser màxima i en ple afegit, Weir va posar el definitiu 1-3.

El resultat ajusticiava les blaugrana en el lluminós mentre van marxar del verd. Es van quedar juntes, capbaixes, al centre del camp. El cop costarà temps de digerir, no només pel resultat, sinó també per la imatge de l’equip.