Lamine Yamal, el «superheroi» d’Espanya, s’emancipa

Es va obrir l’ascensor, un dels sis que connectava les diferents plantes amb el vestíbul del Valencia Palace, l’hotel on es va allotjar la selecció espanyola de futbol a la capital del Túria, i allà hi havia l’Iván, de quatre anys, agafant la mà de la seva mare. Un enorme somriure li il·luminava la cara mentre agafava una foto i vestia una samarreta acabada d’autografiar. Vaig entrar a l’ascensor i va disparar impacient: «¿Tu també ets futbolista?». Li vaig dir que era periodista i em va dir: «Llavors deus saber que Lamine té superpoders, ¿no?». «És clar. Però no l’hi expliquis a ningú, perquè és un secret. ¿T’ho ha dit ell?», li vaig preguntar. «Sí, m’ha dit que el seu superpoder és que ningú li pot treure la pilota, i després m’ha firmat la samarreta i m’ha regalat aquesta fotografia», va respondre l’Iván, que es va acomiadar eufòric: «Avui és el millor dia de la meva vida». Beneïda infància.

Els voltants de l’hotel, a tot just deu minuts a peu de Mestalla, estaven plens de gom a gom d’aficionats durant les 72 hores que la selecció s’hi va allotjar. Els efectius de seguretat van treballar a preu fet per mantenir la tranquil·litat dels futbolistes. I entre la marea de samarretes que anaven i venien, dos noms es repetien recurrentment a l’esquena dels més joves: Lamine Yamal i Nico Williams. L’Iván venia de la firma d’autògrafs que havia organitzat la Federació per als aficionats. El blaugrana havia sigut un dels escollits per l’àrea de màrqueting per participar-hi junt amb Cucurella, Asencio, Ferran i Dani Olmo. Tots volien una foto amb el d’Esplugues de Llobregat, que sempre ha mostrat una especial complicitat amb els més petits. Potser per la relació que l’uneix al seu germà, Keyne, de tot just tres anys.

«Pilotes, als bons»

El seleccionador espanyol, Luis de la Fuente, va deixar hores després una declaració digna de glossar una tassa de Mister Wonderful o un llibre de Paulo Coelho. Una sentència que, en realitat, resumeix el mantra d’aquesta selecció: «L’estrella és l’equip. Ningú és insubstituïble». Una veritat a mitges, perquè des que Lamine va debutar a Tbilisi, el 8 de setembre del 2023, res ha tornat a ser igual. L’equip ara, sense ànim de menystenir ningú, és Nico, Lamine i nou més. Ha canviat de defenses, de migcampistes i fins i tot de davanter i la pissarra de De la Fuente ho suporta tot. Tots menys l’absència a la banda dels dos extrems més desequilibrants del futbol actual: Nico i Lamine. Les cares d’aquesta selecció campiona i multiracial. La irrupció del pamplonès i del català ha provocat que De la Fuente donés carpetada al tiqui-taca i jubilés qualsevol indici del neoguardiolisme de Luis Enrique. La seva aposta es resumeix en la tàctica més vella del futbol: «Pilotes, als bons».

Lamine li ha canviat la vida des d’aquell mes de setembre a Tbilisi. Avui, amb 17 anys, 8 mesos i 11 dies, Yamal s’ha emancipat. De tan inaudit que és, es fa necessari repetir-ho una vegada i una altra. ¡Lamine Yamal no ha fet encara 18 anys! Després de l’Eurocopa, el blaugrana es va mudar a un pis a Sant Joan Despí, gens ostentós, on viu sol. El seu amic Souhaib i el seu cosí Moha, que fa de xofer, són el seu suport en el dia a dia. Des d’allà s’acosta a la Ciutat Esportiva del Barça, que és molt a prop, per esmorzar, entrenar i dinar. Expliquen que fins i tot s’emporta el sopar en un tàper per seguir els plans de nutrició dissenyats per a ell pels serveis mèdics del Barça. De fet, ha guanyat més de deu quilos de musculatura des que va debutar amb l’absoluta. Al pis de Sant Joan Despí són constants les visites familiars, igual com ho són els viatges del futbolista a Rocafonda per seguir en contacte amb «la meva gent».

Dijous Lamine no va estar especialment fi a Rotterdam, i De la Fuente, que pensava en la tornada a Mestalla, va decidir donar-li descans i posar cames noves davant el setge neerlandès. Per això diumenge estava marcat en vermell al cap de Yamal. Ho va parlar amb el seu «germanet» Nico, que passa probablement el millor moment de la seva carrera. Una cosa que fa feliç un Lamine que ha trobat en Williams el germà gran que no té. Tenir-se al costat l’un a l’altre els fa bé. Nico va fer a De Kuip un partit enlluernador, va marcar un gol i va assistir Mikel Merino en la jugada del providencial empat en el temps afegit. A Mestalla el menor dels Williams va augmentar la seva agressivitat ofensiva i va fer un partit excels, al nivell del d’Itàlia en l’Eurocopa. Li va faltar encert de cara a porta, però cada pilota que va rebre la va convertir en una ocasió de gol. Però el de l’Athletic, que va ser un huracà per a la defensa de Koeman, esperava l’aparició de Lamine.

En realitat tots l’esperaven. Des de la Fuente fins a Pedri passant per Unai Simón i fins i tot el mateix Koeman. «Nico i Yamal són molt bons. No es pot frenar durant dos partits i 95 minuts aquest tipus de jugadors. La nostra defensa ha defensat molt bé i els hem frenat durant molts minuts, però el millor que té el futbol és que als jugadors de talent no se’ls pot frenar en totes les jugades i la seva qualitat sempre acaba sortint». I, com advertia l’holandès, Lamine va acabar apareixent. No li va importar mostrar-se imprecís en els primers compassos del partit. Ell va continuar demanant la pilota per atraure la defensa i aclarir el camp a Nico. Va encendre la grada cada vegada que acudia a llançar un córner en curt amb Williams, i quan va arribar el seu moment, va activar el seu «superpoder».

Gol amb dedicatòria

Va ser durant la pròrroga. Al revés que a Holanda, a Mestalla el tècnic d’Haro va deixar al camp Lamine i va treure un Nico esgotat després de jugar tot el partit a De Kuip. Williams encara era al camp quan Huijsen, la nova perla de la selecció, un altre imberbe tot i que dos anys més gran que Lamine, va aixecar el cap i va endevinar Yamal marxant a l’esquena de Maatsen. Allà hi va posar una pilota amb música que el blaugrana va acomodar amb el taló per després retallar amb una cabriola i veure com el lateral es passava de frenada. Lamine va guanyar l’espai just per armar l’esquerra i posar la pilota lluny de l’abast de Verbruggen amb la naturalitat de qui fa 20 anys que ho fa. Tots van córrer a celebrar-ho amb ell, però en lloc d’abraçar-se als companys, es va col·locar al costat de Nico i es van abaixar una mica els pantalons. Una dedicatòria molt especial.

Rafael Van der Vaart, exjugador del Reial Madrid, va qüestionar la vàlua de Lamine per desestabilitzar-lo, com ja va intentar fer el francès Rabiot en la semifinal de l’Eurocopa. «Semblava que a Yamal no li va anar bé enfrontar-se a Hato. Són coses en què em fixo: veig coses que em comencen a molestar una mica. Pantalons una mica abaixats, no esforçar-se gaire, gestos una mica superficials...», va dir l’exjugador del Reial Madrid després de l’anada. Això explica que s’abaixessin els pantalons responent a Van der Vaart. Rabiot també va pagar cara la seva gosadia, perquè en una situació del joc Yamal el va encarar, se’l va treure de sobre i va engaltar un xutàs amb l’esquerra que va significar el gol que ficava Espanya a la final de l’Eurocopa. Dos gols majestuosos per respondre als que parlen fora del camp. «Tant de bo continuï jugant com al pati de l’escola molt temps», va apuntar Ferran en la roda de premsa prèvia al xoc de Mestalla elogiant l’actitud del seu company al Barça.

Notícies relacionades

La companyia catalana Parlem va presentar al Barça un projecte gairebé idèntic al del moldau Birladeanu una setmana abans de registrar-se New Era a Espanya

La fiscal reclama l’arxivament dels insults a Vinícius

Després va arribar la tanda de penals i Verbruggen, que només havia parat un penal en la seva carrera com a porter (a la segona divisió belga), va endevinar el llançament de Lamine. Espanya va deixar passar el primer tren a la ‘final four’ perquè segons abans Lang havia enviat la pilota al travesser d’Unai Simón. Quan Pedri va certificar la classificació, Lamine va respirar alleujat i el canari hi va posar una mica d’humor: «Li he dit que quina merda de penal ha llançat. És un jugador que n’aprendrà, perquè la pressió no l’afecta. Cal llançar-lo per fallar-lo». Després, De la Fuente va apuntar a la sala de premsa que el noi estava «contrariat per l’error del penal, però feliç d’haver passat». També va revelar que des del primer moment Lamine era un dels escollits per a la tanda. «En teníem sis i el problema començava a partir del setè», va advertir el seleccionador. Pedri ho va resoldre en el sisè després de la parada d’Unai a Malen.

Yamal es va retirar del camp alleujat, fent broma amb Nico i saludant una grada, la valencianista, que enmig d’una temporada agònica va poder disfrutar d’aquesta Espanya que s’ha acostumat a guanyar, tot i que, com va apuntar De la Fuente, «en algun moment no ho farem». Segur que l’Iván es va ficar al llit amb la samarreta del seu heroi Lamine somrient al veure que el seu «superpoder» es manté intacte. «És punyeterament bo», va concloure resignat Van Dijk als seus compatriotes mentre sortia de Mestalla.