La felicitat incompleta del Barça

Escassa batalla

El Barça va vèncer l’Osasuna en el partit reprogramat per la mort del doctor Miñarro. Un partit que venia condicionat perquè ni l’un ni l’altre volien jugar aquest dijous pel nul descans després de la jornada internacional, i que es va resoldre per la via ràpida. No van presentar massa batalla els navarresos –Budimir, el seu davanter referencial, només va jugar l’última mitja hora– en un partit que els blaugranes van resoldre en els primers 20 minuts. Ho va aconseguir gràcies al gol inaugural de Ferran Torres previ a un cop de taló gloriós de De Jong i a una assistència de Balde, i a un penal que Olmo va haver de tirar dos cops. Sergio Herrera hauria escanyat Moncayola perquè, a l’entrar a l’àrea abans de temps i treure la pilota, li va espatllar la parada que li havia fet a l’ex del Leipzig.

Però Olmo, que havia tingut la valentia de llançar el penal dos vegades després que l’arrossegués el meta de l’Osasuna, no va tenir temps de degustar res. Al cap de poca estona es va asseure a la gespa i va posar la cara de qui es rendeix a la desgràcia muscular que el sotja. Va entrar per ell Fermín, però a Montjuïc va quedar la sensació que la nit havia acabat.

Les coses que passen abans que comencin els partits també cal tenir-les en compte. Com aquesta gansoneria amb la qual Szczesny surt al camp, com si la vida anés molt de pressa al seu voltant i ell molt a poc a poc; com la intensitat amb la qual Iñigo Martínez va escalfar i va afrontar després el partit després d’haver sigut baixa amb la selecció espanyola per una lesió fugaç; com que Balde és supersticiós, i va evitar passar per sota de la contraporta de Spotify i va fer un parell de passos a la dreta, com si allò fos una escala que calgués evitar fos com fos abans de posar-se a córrer com un dimoni; o la defensa del club dels interessos d’aquest enigmàtic moldau de cognom Birladeanu (el capitost de les telecomunicacions del futur Camp Nou) posant una estona de reggaeton i regalant entrades per a aquest concert de Nicky Jam, Luis Fonsi i Arcángel que l’empresa New Era va organitzar amb la celeritat de qui engoleix un paquet de pipes. El Barça és massa especial.

Tant que Frenkie de Jong, no fa tant l’anticrist, es veu ara com el capatàs del coll d’un centre del camp on cada vegada queden menys peces. A Casadó se li va acabar la temporada, i Flick, malgrat tenir Eric Garcia per a tot –aquesta vegada va ser central al costat d’Iñigo– ja va provar en el segon acte Gavi com a migcampista. No va desentonar, però la variant va coincidir amb el moment que va despertar l’Osasuna en un segon temps en el qual el Barça semblava tenir-ne prou que no hi hagués més danys col·laterals.

Bisturí en la gestió

Notícies relacionades

«Si veus aquest Barça és l’ADN Flick»

Marc Márquez cau i cedeix a Àlex el testimoni en el Mundial

Sense Raphinha ni Araujo, que Flick no volia exposar després dels seus viatges transoceànics, el tècnic alemany va haver d’aplicar el bisturí en la gestió dels esforços seus jugadors. Lewandowski, que va marcar el 3-0 en el seu 36è gol de la temporada després d’un tremend centre de Fermín, li va donar una mica més de 20 minuts després que Ferran Torres s’emportés una merescuda ovació. I això que el travesser li va arrabassar un d’aquells gols de falta que el Barça troba tant a faltar des de la marxa de Messi. De Jong, a qui ara caldrà mimar i donar sopeta abans de dormir, va ser substituït per un incisiu Pablo Torre, que es va guanyar més oportunitats. I Lamine Yamal va fer el que fan els genis de veritat, descansar regatejant.

L’afició, molt contenta, es va posar a fer l’onada. Però Flick va somriure d’aquella manera.