Josu Rodríguez, futbolista: "No soc d’aquells veterans que s’intenten escaquejar"

Va començar a l’Europa per després defensar els colors de l’etern rival. ¿Com ho viu?

En el seu moment ho vaig triar perquè era a prop. La meva mare em va dir que decidís entre jugar a bàsquet o futbol, perquè llavors feia diversos esports. Als 5 anys vaig decidir jugar a futbol. Ho recordo de manera molt especial. Els primers anys a l’Europa, a l’escola, van ser molt bons. Guardo un gran record d’aquella etapa formativa. Però al final vas creixent. Vaig ser el primer jugador que va fer tota l’etapa de futbol base fins a arribar al primer equip, però hi no vaig tenir oportunitats. Tampoc em van renovar, així que me’n vaig anar i vaig recórrer clubs per tot Catalunya fins que vaig arribar aquí, al Sant Andreu.

¿I com el van rebre?

Em van acollir d’una manera espectacular. He estat en sis equips a Catalunya i en cap he sigut tan feliç com aquí. No només per l’afició, que et cuida des del primer dia, sinó per l’ambient, la proximitat i el tracte diari. Ha sigut la millor decisió que he pres.

¿Com es viu la rivalitat amb un equip com l’Europa?

D’una banda, no entenc gaire la rivalitat. Són dos clubs que es posicionen en molts temes socials i polítics de manera semblant. Sovint pensen igual. Però és veritat que fa anys que tant l’un com l’altre miren de tenir els màxims èxits esportius i ho estem aconseguint. Hi ha una rivalitat molt forta. Tinc molts amics a l’Europa, tant en el primer equip com en el futbol base. Però quan arriba el partit, no hi ha amics. Vols guanyar, no només per tu, sinó per l’afició, que viu aquests partits d’una manera molt i molt especial.

Tothom el reconeix com un home del club. ¿Què significa per a vostè?

És un orgull. Molta gent em diu que quan deixi el futbol això encara ho valoraré més, no només en l’àmbit esportiu, sinó en el personal. No em considero especial, però em fa feliç que la gent vulgui una foto, un autògraf o simplement xerrar una estona. És la diferència entre un club com el Sant Andreu i altres de més professionals.

Els nens també el reconeixen molt. ¿Com és aquest vincle que hi ha estabert?

És molt bonic. He estat vinculat al futbol base no només aquí, sinó en clubs com l’Europa i el Júpiter. Aquesta proximitat amb els nens m’agrada molt.

Notícies relacionades

El curiós «miracle» de l’Avellino: ascendeix cada vegada que mor un papa

Un gol de Puado i un altre miracle de Joan Garcia consoliden l’Espanyol

¿Podria ser el seu últim derbi?

És una pregunta difícil de respondre. Si depengués de mi, seguiria. Per a mi, aquest club és com casa meva. Però tinc 35 anys i la recta final és a prop. De moment, en això no hi penso. Físicament em sento bé, entreno i competeixo amb ganes. No soc d’aquells veterans que fan tot el que poden per escaquejar-se. Aquest any he començat més partits des de la banqueta, però el temps ho dirà. Pot ser que sigui l’últim, però també pot ser que no ho sigui. Si ho és, però, espero guanyar-lo i pujar.