Juanan Morales, president del Joventut: "El Joventut és el màxim ambaixador de Badalona, sens cap dubte"

¿Què sent el president en un aniversari tan assenyalat ?

La primera sensació és de responsabilitat i d’agraïment a totes les persones que han treballat i han ajudat durant 95 anys per poder arribar fins avui.

Va arribar a Badalona amb 15 anys. L’acredita bastant per ser el president, ¿no?

Quan vaig venir aquí des de Bilbao, realment, no tenia moltíssimes expectatives. Era una experiència que em va venir de gust viure, i després les coses es van anar complicant... Després, ja en la meva segona etapa com a directiu del club, Jordi Villacampa em va demanar si podia incorporar-me al seu consell d’administració, i quan ell va decidir deixar-ho, vaig pensar que valia la pena.

La carrera completa.

Com a jugador, és evident que depens dels teus companys, de l’entrenador i d’una estructura. Com a president, lideres un grup de gent i depens de moltes coses i de molts factors externs que de vegades no acabes de controlar. El Joventut, en cert sentit, no deixa de ser una pime, en què parlem de balanços i comptes de resultats, però la seva activitat és important per a molta gent, que el sent com a propi. I davant això, el president sent responsabilitat.

¿Va acceptar el càrrec per un sentiment de responsabilitat, de gratitud, d’afrontar un repte?

Ningú em va empènyer a entrar i ningú m’obliga a seguir. És una barreja de tot. Sents que la Penya és un llegat que reps i un llegat que traspasses. Ha passat molta gent per aquí, hi ha molta història condensada i això té un pes.

¿Vostè nota aquest pes?

Sí, sí. Quan et pares a pensar, només hi ha dos equips, el Madrid i nosaltres, que sempre han jugat, en la màxima categoria. Som l’únic club de bàsquet com a tal que ha guanyat la màxima competició europea. Sempre hem sigut un referent en la formació de jugadors. I sí, aquest llegat que vols preservar pesa i es nota. Una de les característiques del Joventut és que se’ns percep bé, se’ns percep com un club una mica diferent, que fa les coses una mica diferents, però que té el seu mèrit.

¿És un club sense enemics?

Més enllà de la competició, crec que tenim una bona relació amb tothom. Hi ha gent a qui li caiem millor o pitjor, és del tot inevitable, no tant les institucions com les persones que en formem part. No crec que tinguem enemics, o almenys no ho percebo.

¿La Penya és tan emblemàtica com quan la va conèixer?

Diria que sí. L’entorn ha canviat. Llavors el bàsquet estava en ple auge i ara està una mica més a l’ombra del futbol, que ho ha engolit tot. Els aficionats a l’esport en general saben qui som, on som i al que ens dediquem.

¿El Joventut és el màxim ambaixador de Badalona?

Sens cap dubte. Badalona és una ciutat molt gran, de molt potencial, moltes entitats, però entenc que l’entitat de referència, la que més i millor porta el nom de la ciutat per tot arreu, és el Joventut. És la locomotora de molts vagons en aquest tren del bàsquet a la ciutat. Crec que és un ambaixador que transmet una imatge molt positiva d’una ciutat molt esportiva.

Això no ha canviat

.Quan jo vaig començar a jugar, tots els jugadors érem espanyols. A la Lliga es va permetre primer un estranger i després dos estrangers. Per tant, la capacitat de generar talent propi era molt diferenciada. Quan vam guanyar la Lliga Europea [1994], tot l’equip era gent de la pedrera excepte Mike Smith i Corny Thompson. Això avui dia és impensable, és molt difícil. No estic ni plorant ni lamentant-me.

La Penya podia competir de tu a tu amb qualsevol.

Si eres capaç de generar aquest talent, evidentment. Hi va haver un moment que el 25% dels jugadors espanyols s’havien format a la Penya. Ara hi ha una circumstància més dramàtica: les universitats americanes, que ofereixen xifres inversemblants a menors d’edat.

Vostè va conquerir dues lligues seguides amb el Joventut. ¿És impossible guanyar-ne una ara?

No és impossible, però és moltíssim més difícil. Els diners són condició necessària, molt important, tot i que no suficient.

¿I l’Eurolliga?

Molt més difícil. Llavors Espanya era una potència, el Joventut estava a un nivell alt i hi ha altres condicionants: per accedir a l’Eurolliga no n’hi ha prou amb fer-ho bé en la teva competició nacional i les diferències econòmiques encara són més grans. Repetir-ho igual, amb jugadors del planter i dos estrangers, és impossible.

¿Com ha canviat el jugador de bàsquet en l’actualitat?

Abans era més fàcil identificar-te amb un club en el sentit que els jugadors estaven més temps al mateix club. En el nostre cas, tots s’havien format a la Penya. Diria que el jugador és molt més conscient de la seva carrera, la seva preparació ha millorat molt: l’entrenament és més individualitzat, la recuperació de lesions s’ha perfeccionat, els jugadors es cuiden molt més... Generalitzant, sense personalitzar, es pot dir que el jugador està més implicat amb la seva carrera que amb l’equip. La qual cosa no vol dir que no siguin excel·lents professionals i que no donin el seu màxim. No ho estic criticant.

¿Quines són les aspiracions actuals de la Penya?

L’aspiració número u és...

¿Continuar vius?

Ho anava a dir. La paraula sobreviure em sembla una mica dramàtica, però, en efecte, és ser capaços de mantenir el model, de continuar competint al màxim nivell amb els que tenen més recursos, i continuar generant talent. Sobreviure sembla una mica exagerat, però l’objectiu és conservar la nostra filosofia, sent com som. Sobreviure competint al màxim nivell.

Notícies relacionades

Sense els peus a terra

L’‘espectacle Flick’

¿Té pensat ser el president del centenari?

De moment, soc el president del 95è aniversari. M’agradaria ser aquí en el centenari, però no per ser-hi, sinó perquè hi ha hagut una millora del club.