Lewandowski, allà on ningú arriba

El Barça, amb aquesta pressió avançada i aquest domini de l’escenari que primer desconcerta i després frustra els rivals, va desconstruir un Girona que, més enllà de l’estona d’inquietud generat amb el momentani empat de Danjuma, no té res a veure amb aquell equip d’autor de Míchel que el curs passat es va carregar els blaugrana dues vegades (2-4 i 4-2). Encara va tenir sort que Gazzaniga, abans de l’episodi del 2-1 amb la rematada de Lewandowski colant-se entre les seves cames, tragués els guants i els peus per tot arreu i evités que l’equip de Flick el castigués encara més. Els blaugrana mantenen així a ratlla un Madrid que va amb el ganxo i a tres punts, i un Atlètic que, allunyat a nou punts del liderat, ja ha dimitit de la Lliga.

Un dels grans perills del futbol és convèncer la gent que els esportistes necessiten rèpliques o hereus. El 2018, un brasiler anomenat Arthur Melo va jugar a Wembley vestint la samarreta del Barça de Valverde. Aquella nit davant el Tottenham ho va fer genial. Vam voler que fos Xavi Hernández. Van acabar ficant-lo en un intercanvi amb la Juventus per Pjanic en una d’aquelles operacions comptables amb què Bartomeu es creia el rei de Harvard. Ahir, Arthur, encara amb molta vida al davant –té 28 anys–, es va trobar jugant amb el Girona a Montjuïc, trotant sense pilota ni rumb i perseguint amb la mirada Pedri, una altra vegada enlluernador. Les expectatives poques vegades concorden amb la vida de veritat.

Flick, que dimecres es juga l’accés a la final de Copa al Metropolitano contra l’Atlètic a una hora d’ultratomba (21.30 h), va dosificar els recursos com va poder. Kounde no es va moure del seu lloc. Però Raphinha, que va tornar del Brasil extenuat, es va quedar a la banqueta al costat de De Jong, Cubarsí i Balde. Això va fer que Araujo recuperés la titularitat i la capitania al centre de la defensa al costat d’Iñigo, que Gerard Martín recorregués amb encert el carril esquerre, que Eric Garcia entengués que, sense Casadó, ell serà una opció prioritària per al mig centre –va estar impecable i fins i tot va rematar al pal–, i que Fermín quedés per darrere d’un atac amb Gavi, Lewandowski i, sobretot, amb Lamine Yamal, que només sap descansar pintant llenços.

El rebot de Krejci

Va ser el noi de Rocafonda qui va dir prou quan el Girona resava per arribar indemne al descans. Va servir una falta lateral i, amb Eric Garcia mirant de buscar el gol amb la gepa, la pilota va acabar rebotant a la mà de Krejci abans d’arribar a la xarxa. Gazzaniga va mirar al cel. Ja havia fet quatre parades –una d’increïble en un cop de cap d’Araujo– i havia esbufegat alleujat al veure com l’àrbitre negava un possible penal de Yangel Herrera comès sobre Fermín damunt la línia de l’àrea. El col·legiat va negar la falta

Notícies relacionades

Sense els peus a terra

L’‘espectacle Flick’

El Girona va pensar que encara podia esquivar el destí quan una passada poc tensa d’Araujo en la sortida va permetre a Blind guanyar el duel a Lewandowski. L’uruguaià no va corregir bé i Danjuma va poder fer l’1-1 en el primer xut a porta del Girona.

Però Lewandowski va oferir el remei, Ferran Torres va prolongar la seva bonaventura i Lamine Yamal encara va tenir temps de lamentar que una rosca celestial que va acabar amb la pilota al travesser tanqués la tarda del Barça. Un equip que encara no troba rival en la seva imponent cursa cap als títols.