L’‘espectacle Flick’

Era expert però inexpert alhora (no s’havia assegut mai en una banqueta fora d’Alemanya, on va ocupar la del Bayern de Múnic i després la de la selecció), però ha construït en temps rècord –tot just set mesos– una obra monumental que va més enllà dels títols que pugui aconseguir. De moment, ja té la Supercopa d’Espanya, és líder a la Lliga amb tres punts per sobre el Madrid i nou per sobre l’Atlètic, lluitarà demà al Metropolitano per entrar a la final de Copa (4-4 en la volcànica anada de Montjuïc) i s’acosta als quarts de la Champions amb l’imminent duel contra el Borussia Dortmund.

El tresor de Hansi

Però no hi ha un tresor més gran per a Flick, un entrenador descontaminat, aliè a l’entorn (no sap què és ni li interessa), que haver alçat un equip extraordinàriament divertit, golejador (139 gols en 45 partits, una cosa mai vista abans), amb una idea tan atrevida que sedueix els seus aficionats. Resulta fins i tot addictiva. I els ha retornat, després d’anys de desorientació i caos, la necessitat de veure jugar el seu equip. Necessitat i orgull perquè el Barça, després d’un temps fosc i turbulent (una cosa que encara s’aprecia en la gestió familiar del club, oculta sota la lluminositat que desprèn el joc), s’erigeix en un far de modernitat.

20 partits sense perdre

El Barça és equiparable a l’esplendorós París SG, i sense Mbappé, edificat per Luis Enrique o el Liverpool de Slot, tot i que hagi perdut encant al ser eliminat de la Champions. Es mou el conjunt de Flick, un tècnic que s’allunya del rude passat alemany que va transitar pel Camp Nou (no és l’innovador Hennes Weisweiler ni tampoc l’intransigent Udo Lattek), amb xifres messiàniques. Però sense tenir, és clar, Leo.

I, sobretot, obrint un paisatge d’esperança i il·lusió sustentat en un Barça seductor i innovador capaç d’aixecar-se d’"un novembre de merda", que després es va prolongar al desembre. Ja porta 20 partits consecutius sense perdre aquest 2025, encadenant a la Lliga 27 punts dels 27 últims possibles. O sigui, voreja la perfecció, sense deixar-se regir únicament per la Bíblia de l’estil blaugrana. L’alemany ha afegit nous manaments tàctics, sostingut, això sí, sempre en la desacomplexada filosofia cruyffista que va modificar, i per sempre, els fonaments d’un club perdedor i victimista.

Flick tampoc vol excuses. I on hi ha un problema intenta buscar una solució. No va demanar res a l’arribar ni tampoc ara quan ha conquerit el barcelonisme gairebé sense parlar una paraula en castellà, almenys en públic. O en català. La seva feina ja parla prou per ell, intel·ligent com ha sigut fusionant la saviesa de veterans que semblaven exjugadors (Lewandowski és el millor exemple) o peces que semblaven inservibles (la reconversió de Raphinha en estrella mundial serà estudiada d’aquí uns anys) con aquesta colla d’insolents joves, que té en Lamine Yamal la bandera del futur del Barça. Del futur que ja és present. Flick ha teixit un Barça nou amb les mateixes peces de fa un any perquè ni tan sols ha gaudit de Dani Olmo, l’element que havia (i ho ha fet quan ha jugat) de donar un salt de qualitat al projecte. El problema és que amb prou feines el va tenir per tanta lesió.

Atreviment i risc

Són els mateixos, tot i que juguin diferent, amb un atreviment que ratlla la inconsciència portant la seva defensa a 50 metres d’un porter que no és ni el titular. Lesionat des del setembre passat Ter Stegen ara és Szczesny, un jubilat, i no és cap exageració, el que protegeix amb suficiència –ha rebut només quatre gols en els sis últims partits– aquest atrevit equip que porta 20 partits de 45 amb quatre gols o més. O sigui, el 44%. ¡Una veritable bogeria!

Notícies relacionades

La Lliga sacseja el Barça per les llotges VIP: «No té ‘fair play’ per inscriure Dani Olmo i Pau Víctor»

Ancelotti afirma que el Reial Madrid li va suggerir crear societats per cobrar drets d’imatge: «Mai em vaig adonar que alguna cosa no era correcta»

Ataca sense pausa superant fins i tot l’MSN (Messi-Suárez-Neymar de Luis Enrique) i para la trampa del fora de joc a tot aquell que se li posa per davant sense espantar-se de ningú, sigui Mbappé, Kane, Julián Álvarez... Fins a 235 n’ha provocat en set mesos, xifra insòlita a Europa. I el Barça ara, passi el que passi en els dos mesos finals, tanca el llarg període post Messi.

Ha viscut, a més, el dol lluny del Camp Nou, vivint a dispesa a Montjuïc. Primer va superar la fase de la negació, després, la negociació amb la realitat, la depressiva, la de la ira i, finalment, la de l’acceptació. I va haver de ser Flick, aquest estrany i neòfit tècnic, qui va dibuixar un radiant i brillant Barça que el desposseeix de l’enyorança de Messi. De Leo no se n’oblidarà mai ningú. Però aquest futbol flicknià, divertit i amb ànima, és el millor homenatge que li pot fer al deu.