Una nit sense VAR

Com en la cançó de Los Secretos, però amb una falta d’ortografia, el Barça i l’Atlètic van jugar ahir a la nit sense VAR, i va ser com si dos equips quedessin per buscar velles llegendes del futbol, quan aquest es jugava sense les interferències dels que legislen com s’ha de cobrir cada una de les possibilitats del joc fins a fer que aquest resulti un galimaties burocràtic.

Gràcies a aquesta falta d’interferències va poder veure’s un partit notable que a la primera part va deixar veure els valors que ara atresora l’equip blaugrana i a la segona va explicar, sense que ell digués ni una paraula, el desig que mostra el Cholo per comunicar-se amb el cel perquè aquest li resolgui les jugades quan aquestes van vorejant la línia de l’èxit.

És clar, no se sap si Déu vesteix de blaugrana, ja que en gairebé totes les oportunitats en què la segona part del Cholo, i dels jugadors d’aquest entrenador intrèpid, van ser a prop de l’èxit, o va venir l’àrbitre amb la seva llibreta del fora de joc o Selnic (anomenem-lo així, definitivament) es va llançar on fos per convertir la il·lusió en plor atlètic.

Notícies relacionades

La Lliga recorrerà de manera immediata la decisió del CSD sobre Dani Olmo i Pau Víctor

El CSD dona la raó al Barça i permet que Dani Olmo i Pau Víctor acabin la temporada

La primera part va ser un exemple sense un altre retret que la falta de gol per a aquest grup de golejadors que ara lidera també Ferran Torres. I va ser aquest Ferran que d’antic es queixava fins i tot de l’aire el que va donar al Barça de Flick la seva present naturalesa. En aquest equip aquesta orquestració, que a la segona part semblava ressentir-se del seu esforç per ser millors a la primera, va ser un exemple d’harmonia. Un buf d’aire atlètic, que va ser tan intermitent com l’humor del Cholo, va ser en algunes parts de la segona meitat una posada a prova.

Llavors els nois de Flick, inclòs Lewandowski, van decidir que el futbol és una tasca de tots i tothom va empetitir perills. Vaig disfrutar del partit, ho he de confessar, perquè el futbol sempre va anar per davant de l’obligació del resultat. Algunes passades, en els moments més difícils dels últims 45 minuts, demostren que el Barça és ara molt més que un equip de futbol: és una porta oberta a l’alegria de divertir-se inventant com jugar com Cruyff o com Messi en temps en què l’enyorança de tots dos semblava que ofegaria l’avenir blaugrana.