Del penal de Julián Álvarez al xandall gris de Simeone

Ja arriba la radiant primavera, però a Simeone l’envaeix la insuportable sensació d’estar submergint-se a la tardor. Com si estigués trepitjant l’hemisferi sud que el va veure néixer i al qual es va escapar en l’aturada de seleccions perquè va estar "molt fotut". Tenia raons per fer-ho, i encara més avui que llavors. Arriba la primavera a Madrid i a Simeone no li queda més remei que fer el canvi d’armari.

Fa 21 dies va penjar el vestit negre de la Champions; el de Lliga el continuarà portant, tot i que ja sense l’ambició de sentir-s’hi guapo; i ahir a la nit va guardar a l’habitació dels mals endreços el xandall gris amb què s’ha presentat en tots els partits de Copa: l’amulet s’ha gastat. Ja no hi haurà més Copa, ni més Champions; encara haurà de patir la Lliga.

Han sigut 21 dies d’il·lusions esvaïdes. Del polèmic penal en dos tocs de Julián Álvarez a la remuntada de Lliga del Barça en 20 minuts (del 2-0 al 2-4). D’això a la derrota d’ahir contra un Barça al qui cada dia se li endevinen més maneres de multicampió. I tot plegat, per a més inri, ha passat al Metropolitano, desproveït de la seva aura de llogarret gal.

En les causes per a l’anàlisi és difícil dissociar l’àmbit futbolístic de l’emocional. Fins i tot de l’extemporani "fot-li pit i collons" que va cantar el Metropolitano als seus passada la mitja hora, quan no havia passat res lluny de l’àrea de Musso. Ahir a la nit, el Cholo va buscar el gir de guió renovant totes les seves bandes, construint una alineació inèdita, encara que mirant més el perill de Lamine i Raphinha per les bandes que no pas les virtuts ofensives dels seus jugadors. Tampoc li va funcionar.

Tres canvis al descans

Notícies relacionades

La Lliga recorrerà de manera immediata la decisió del CSD sobre Dani Olmo i Pau Víctor

El CSD dona la raó al Barça i permet que Dani Olmo i Pau Víctor acabin la temporada

La millor prova que va passar així va ser el triple canvi que Simeone va executar al descans, fent sortir del camp precisament tres dels seus quatre homes de banda inicials. Es va agafar a la seva vella fe, amb l’aparença d’últim recurs, de jugar amb tres centrals.

I l’Atlètic va millorar, sí, i en alguns moments fins i tot va intimidar el Barça. Superat l’ensurt, l’Atlètic va enfilar sense remei el tram final de la seva caiguda primaveral. Ja no hi haurà més xandall. I confia el Cholo que l’estiu nord-americà encara li concedeixi, en aquest anticlimàtic Mundial de Clubs, una oportunitat de victòria.