El clàssic final que guanya el Madrid

El pols es va dirimir en el patró d’igualtat dels anteriors, amb un equilibri de forces que es decanta en els dos últims minuts, quan el Madrid es llueix i el Barça s’encongeix. La màxima diferència ha sigut de sis punts, set en la pròrroga de l’Eurolliga en l’anterior clàssic a Barcelona, al novembre.

Tot i que el Barça es presentava més debilitat que mai amb tantes absències, va presentar batalla, de la qual es va sentir orgullós Pete Mickeal, vell representant dels millors temps de la secció. I se n’hauria de sentir Joan Laporta, el president, que va poder veure en directe les conseqüències de les seves retallades: l’etern rival va per davant. Si no respon Facundo Campazzo (9), tenen Andrés Feliz (14 punts); si Mario Hezonja és una nul·litat (2), encara aguanta el vell Sergio Llull (19).

Villar, el sisè base

El Barça, per contra, necessita recórrer al sisè base de la temporada, que no significa opulència, sinó desgràcia en el cas blaugrana, per donar un cop de mà. Va entrar aviat Raúl Villar, i la seva gran recompensa, a més de debutar en el clàssic, va ser donar el primer tomb al marcador amb quatre punts que van elevar a sis l’avantatge local (24-18). Va exercir el paper de Dame Sarr, tan feliç ell als Estats Units, després que Darío Brizuela veiés dues personals molt ràpides després de donar un respir a Tomas Satoranksy.

De sortida, el txec, l’únic base pur que segueix viu, no es va aparellar amb Campazzo per treure-li de sobre el desgast físic i psíquic que pateix, sinó amb Deck, més curt de forma, i Anderson es va cuidar de l’organitzador blanc, que ha vist passar per davant seu, a més de tots els citats, també Nicolás Laprovittola, Raulzinho Neto i Juan Núñez.

El partit va començar a decantar-se quan s’havia instaurat la igualtat després que el Madrid arribés a la màxima distància (50-59), que va ser igualada gràcies a un rapte d’inspiració de Fall. I un altre rapte d’inconsciència, o d’estupidesa, el va desaprofitar. Va veure dues tècniques seguides per tocar la pilota després de cistella. No només va fomentar una altra escapada del Madrid (61-68), sinó que l’equip afrontava l’últim quart sense el seu cinc, que tampoc resol res.

Neu o metall

Notícies relacionades

Torna Iñigo Martínez, un dels vuit pilars de l’Excel de Flick

Hi havia una vegada...

Peñarroya va deixar assegut Hernangómez, i Chus Mateo no va haver de treure Tavares, amb tres de personals, sinó que en tenia prou amb Ibaka per lluitar amb Parker. Se’l va guardar per a l’emergència. El va rescatar aviat perquè la ràbia barcelonista va generar un nou ressorgir (73-71) mitjançant Brizuela i Parra, que es va batre amb el gegant rival.

S’anunciava, doncs, el final tens de tota la vida. El que condemna el Barça. El final dels detalls, com per exemple que un triple de Llull toqui cèrcol i baixi amb neu a la xarxa i que un de Brizuela envolti el metall i caigui fora perquè l’avantatge blaugrana a 1.24 del final (83-82) es transformi en blanc (83-85) i el Madrid posi les mans al timó del destí.