Judith Forca: "Queda molt perquè la gent entengui que pots ser mare i tornar a jugar"

¿Quan van prendre la decisió?

Feia anys que parlava amb la meva parella que volíem formar una família, però tenia molt present al cap el meu nivell esportiu i el somni de l’or olímpic. En vam parlar abans dels Jocs i no era gens definitiu. Però quan es van acabar els Jocs Olímpics i per com van ser, ens vam decidir. És un gran pas, i has de parlar i pensar moltes coses. No és fàcil per a una dona esportista. Ho vam tenir clar i va arribar ben aviat.

En poc menys d’un mes després dels Jocs Olímpics es va quedar embarassada.

El 6 de setembre el test va donar positiu i els Jocs de París van acabar el 13 d’agost. Va ser molt ràpid. Jo en tenia moltes ganes, no l’hi negaré. L’oportunitat va arribar i estic molt contenta. El 2024 vaig complir el meu somni en l’àmbit esportiu i també en el personal. Em marcarà tota la vida.

¿Va tenir por que la seva carrera esportiva s’acabés o que fos diferent a partir d’ara per tot el que implica ser mare?

Va ser molt difícil, perquè no saps com gestionar tot això. A mi em va passar, i és veritat que jo havia de parar tres mesos per un problema a l’esquena. Però gestionar com ho dius, com ho fas de la millor manera... No hi havia cap waterpolista que ho hagués fet abans per saber quins passos prendre i quins eren els millors. I per a mi va ser un moment molt bonic perquè volia donar la notícia, però alhora molt dur perquè volia fer-ho de la millor manera. Volia esperar, perquè al principi no era gens segur, volia que la meva família se n’assabentés per mi, però també el meu club i la meva selecció. I aquell moment de gestionar-ho tot va ser molt difícil.

Molt soroll mental constant.

Sí, molt. Al final no tens una pauta de com s’ha de fer. És gestionar-ho dia a dia i veure com pots fer-ho de la millor manera. Però bé, al final va sortir bé. Estic contenta, però em vaig treure un pes de sobre perquè va ser dur.

Ara són pioneres en coses com aquesta. ¿Què li sembla?

De vegades em pregunten: ¿No et molesta que et facin entrevistes sobre aquest tema? D’una banda, clar que em molesta. No m’agrada gens perquè al final és una cosa que hauria d’estar normalitzada. Hauria de ser normal que una dona esportista vulgui ser mare i vulgui tornar. Però, d’altra banda, és lluitar per nosaltres, i seguir endavant i fer-ho a la meva manera, perquè les següents que vulguin fer-ho ho tinguin més fàcil.

La gent encara se sorprèn quan veuen una esportista que serà mare i no pensa en la seva retirada.

Quan ho vaig fer públic te n’adones de moltes coses. La gent em deia: ‘Enhorabona, seràs mare. ¿I quan et retires?’. I em preguntaven coses així i jo pensava: ‘Ostres, no’. Cal normalitzar molt això i lluitar perquè la gent entengui que pots ser mare i tornar a jugar. Em retiraré quan jo vulgui o quan ho decideixi.

És una lluita constant i comuna entre les esportistes.

Cal lluitar per nosaltres, perquè al final no hauries de tenir por ni ser valenta, hauria d’estar normalitzat. I que tinguis el suport que et mereixes. Que no perquè ara vulguis ser mare, et retirin les beques o no et vulguin renovar el contracte. Fins ara no havia passat en el waterpolo i hem de lluitar i gestionar-ho de la millor manera. Per nosaltres i per les que vindran.

Hem evolucionat com a societat, però encara no és suficient.

Sí que és veritat que abans era més difícil. Ho veiem en Ona Carbonell, que ha lluitat molt per la maternitat, per la conciliació, i això ens ajuda totes a fer el pas. No és fàcil, gens fàcil. Però al final, cal dir-ho: hem de ser valentes i seguir endavant.

¿Es posa en dubte la vàlua com a professionals per ser mare?

En tot moment. Et diuen: ¿I si no tornes al mateix nivell? Són preguntes per les quals et dius: ‘No tornaré a ser la mateixa, això segur. Seré mare. I potser rendeixo menys o en rendeixo més’. Això no ho sabré fins que torni. Són preguntes que mostren que la societat encara té molt per millorar en el tema de la dona.

¿Com va afrontar parlar amb el club i la selecció?

Era la primera vegada que una waterpolista es quedava embarassada. Va ser difícil. Ho vaig dir primer a la meva família, perquè no sabia per on es podia filtrar la informació i volia que la meva família ho sabés abans. Després vaig parlar amb el club i la selecció i va anar superbé, la veritat. Va ser un alleujament. Vaig sortir d’aquestes converses tranquil·la. Va ser un alleujament, però és cert que els dies anteriors van ser de nervis, esperant que sortís bé. És difícil de gestionar i has de dir-ho ben aviat, tot i que potser no vulguis fer-ho tan aviat. Però és un esport de contacte, d’equip, i has de dir-ho quan ho saps.

¿Ha notat que falta informació?

Més que informació, crec que falten persones especialitzades en els entrenaments durant l’embaràs. Persones que puguin donar-nos suport en el moment de decidir què podem fer, o què no, en quins moments es pot fer una cosa i en quins una altra.

La part econòmica és una de les seves inquietuds.

Però per part del club i de la selecció, quant a contractes i beques, superbé. Aquest any se m’acaba el contracte amb el club i no sé què passarà, però tenia tan clar que volia ser mare, que vaig dir: ‘Bé, passarà el que hagi de passar’. Però no per això deixo de fer el que vull. Quan jo faig el pas de quedar-me embarassada, tot això m’ho he de replantejar. He de tenir previst tot el que pot passar. Però bé, al final, el que pesa més és el meu somni, el meu somni era fer-ho en aquell moment.

Notícies relacionades

La Lliga reclama «mesures cautelars» perquè Dani Olmo i Pau Víctor no puguin jugar

L’‘Excel’ de Flick: la gestió de la fatiga del Barça

¿L’objectiu són els següents Jocs de Los Angeles?

Totalment. Em faria molta il·lusió i hi vull arribar. Ara és el moment de ser pares. El meu somni és anar a Los Angeles el 2028. I la meva filla també.