El Barça més punk albira el cim

El Barça va passar per sobre del Dortmund i potser la mística del Mur Groc es quedi en cel·lofana dimarts vinent en el camí cap a semifinals, estació que els blaugrana no trepitgen des del 2019.

Raphinha, feliç en la bogeria, es va llançar a buscar una pilota quan el seny exigia precisament el contrari, esperar. Perquè la pilota que havia tocat Cubarsí després que Iñigo Martínez la baixés del sostre ja prenia en pau el camí cap a la xarxa. Perquè no havia valorat que eren moltes les opcions que l’haguessin caçat en fora de joc. I perquè, què diables, Pau Cubarsí, amb aquell gest bondadós que contrasta amb la seva ferocitat defensiva, ja aixecava el dit per celebrar el que hauria sigut el seu primer gol en la Champions. Déu-n’hi-do. Raphinha, en qualsevol cas, va sortir indemne i victoriós de tot allò. I amb 12 gols ja en una Lliga de Campions que ja el fixa entre els millors de sempre en els registres de la competició –Messi en va marcar 14 en el curs 11-12–. ¿Com no s’ha de tenir fe llavors?

No obstant, el joc del Barça es posa de vegades al ritme que imposaven Los Ramones, volent fer-ho tot molt ràpid, enllaçant contínuament cançons de dos minuts i provocant la bogeria entre els que pretenen seguir el pas.

Això explica que el Barça, en els primers vuit minuts de partit, ja hagués amuntegat fins a quatre clares ocasions. També que en l’equador del primer acte el sofridor Flick, a qui de vegades li agradaria controlar almenys durant una estona el monstre que ha creat, reclamés amb els braços als seus futbolistes que es calmessin una estona. I que un formidable Frenkie de Jong, amb el do de la ubiqüitat, donés un valium a la pilota. Tot i que almenys fos perquè el Dortmund, molt limitat en totes les línies, no li plantés cara. Però n’hi va haver prou de veure com a l’enorme Guirassy li passava la pilota per sota de la sola quan només havia de marcar per intuir que no seria el seu dia.

Per si no fos prou, un dels presumptes estilets, Adeyemi, es va haver de quedar a la dutxa després del descans després de ser absolt per l’àrbitre, que bé va poder haver-lo expulsat per dues faltes sense solta ni volta. Fins i tot va estirar les trenes a Kounde.

Els futbolistes del Dortmund van entrar definitivament en pànic al sortir una altra vegada de la caseta, quan es van adonar que el Barça no acabaria la nit sense carregar-se’ls. Lamine, que s’havia despertat amb una elàstica que no va poder acolorir perquè va imaginar el gol de la seva vida en comptes de passar la pilota, va trobar la redempció a la seva manera, enginyant amb el comandament que té integrat a les seves botes els dos gols de Lewandowski.

Notícies relacionades

El Barça retorna a l’aristocràcia europea: de Valverde a Flick, sis anys on ha canviat tot

"Jorge és un guerrer, però cal anar a poc a poc", diu el doctor Charte

En el 2-0, Raphinha va caçar la centrada al caire del precipici i va mostrar al polonès que l’esforç en el seu salt valdria la pena. En el 3-0, Fermín va compassar la passada de Lamine i va cedir a Lewandowski el seu gol número 40 de la temporada. A prop dels 37 anys. Un altre disbarat. I en el 4-0, és clar, va ser ell mateix el que es va atorgar l’honor de celebrar el final de la festa. Assistit, això sí, per Raphinha en la seva segona passada de gol de la nit.

El Dortmund va marcar en el crepuscle en fora de joc. El sospir va ser ofegat. I Ansu Fati, ai, potser va pensar que recargolat que és el futbol quan va sortir al camp en substitució de Lamine Yamal. El noi que està gaudint d’una vida que va poder ser la seva.