Naturalesa de l’alegria

A Puerto de la Cruz, on sempre hi ha una primavera eterna, un grup considerable d’aficionats al futbol va aguantar sota un ruixat que semblava de Galícia una de les victòries més alegres del Barcelona. És important dir que molts dels que estaven aguantant el ruixat més gros que ha viscut aquesta ciutat turística de Tenerife eren d’equips que no conciliarien mai els seus desitjos amb una victòria del Barça, però aquest futbol d’ahir a la nit depassa una exhibició futbolística. És, en tota la seva dimensió, un mirall del que alguna vegada somiarien aquells que, els anys 60 del segle XX, van voler dir futbol associació de la pràctica d’aquest joc tan misteriós la ciència del qual és, en definitiva, l’alegria de jugar.

Aquell gol de Lewandowski, quan fins i tot el partit vivia la incertesa del resultat, va ser una de les estampes més boniques que pot oferir aquest esport en aquesta era cibernètica. El que va passar va ser una cosa insòlita. En una situació inversemblant, el polonès rutilant que aquest any sembla haver renascut va marcar un gol que semblava fet des d’un futbolí d’aquells que hi havia abans.

Notícies relacionades

Piastri, imparable amb McLaren, però Norris torna a fallar

Alcaraz viurà la seva primera final a Montecarlo

Quan es va produir el miracle que aquella gesta fos gol, el futbolista es va dirigir als seus companys com un nen. No és comú que un futbolista d’aquesta categoria expliqui d’aquesta manera la naturalesa de la seva alegria: en general, els futbolistes s’abracen i se’n van al mig del camp, a continuar jugant. Però aquesta vegada Lewandowski va deixar de banda l’edat i va posar en joc l’alegria d’aquell nen que devia ser quan era un aleví a Polònia.

El partit després va estar tenyit d’aquesta alegria; els jugadors, els de la defensa, els de la davantera, els beneïts socis de Pedri en la línia del mig van explicar futbol d’alta categoria, amb una alegria que semblava, a més, una lliçó per als que creuen que el futbol és tan sols un resultat. El futbol és aquesta bellesa que ahir a la nit va tenir la seva essència, la seva raó de ser, en aquest gol i, després, per culminar la noblesa de la bellesa del joc, aquest gol que la passió va regalar a qui se la mereixia: Lamine Yamal. A la plaça d’aquest poble, on em vaig fer del Barça, viure aquest moment és un regal del temps, com si m’hagués tornat una altra vegada el noi que vaig ser esperant que el Barça guanyés i fos bonica la seva insolència.